dilluns, 31 de desembre del 2007

ROGER

AVUI ROGER ...

Avui Roger
d’amor t’ompliré,
vull viatjar
fins el fons dels teus ulls,
vull viatjar pels corriols
del teu esguard
fins els camins
dels teus horitzons.
Sóc ton pare
i no puc aguantar
el teu mirar.

Pregon, profund ...
que hi tens Roger
en la teva ànima inquieta ?
No sé que seràs,
ni que faràs,
però si sé
que d’amor n’ets el pou,
del mai n’hi ha prou.

Avui Roger
d’amor t’ompliré.

25 de Maig 1977.

ORIOL

ORIOL, ORIOL.

Oriol,
Oriol,
espera encara ...
i deixa’t estimar
que demà
un home et faràs.

Ets tant desgraciat ...
fill on has deixat la sabata?
Cop de puny
al pubis del pare,
somriure dissimulat,
morros llargs
i cara bruta.
Dutxa de ciment,
despenjat i escabellat.

Però quan rius Oriol,
i caps tot a dintre.
Papa per què ...
Mama, què és...
Dolç, tant dolç,
mirada rodona.

Maig de 1977.

diumenge, 30 de desembre del 2007

AVUI M’HAN CAIGUT LES LLÀGRIMES

Avui m’he despertat tard, m’han despertat unes músiques corals que no podia determinar. He pujat fins la sala d’estar, era la retransmissió pel 33 del concert de St. Esteve de l’Orfeó Català des del Palau de la Música. Llàstima, era quasi bé el final. Dormilega, dormilega... sempre, sempre estàs de pega. Qui de jove no treballa...
De sobte arribem al comiat. Massa tard!! El Cant de la Senyera. Tothom dempeus, jo també, tot sol i com un estaquirot, escoltant en el meu parer l’himne més bell i nostrat de casa, la Dolors estava a la terrassa.
M’han adono que tinc un nus a la gola i que hem cauen les llàgrimes. Hem deixo anar i començo a sanglotar... si algú hem veies es pensaria que tinc demència senil. És probable però no me n’avergonyeixo.
Ara, més que mai, com sempre, Visca la Terra i Visca Catalunya !!!
Desperta ferro...

Bon Any 2008!!

divendres, 28 de desembre del 2007

SAPS... MÒNICA...

Saps...
Ahir la rosada impacient,
no va esperar la primavera.

Saps...
Ahir amb l’albada,
un esclat de llum
va fer sortir el sol al matí.

Saps...
l’oreig del vent
fa moure les fulles fredes,
encara és viu
el nostre jardí.

dijous, 27 de desembre del 2007

ESPERMA, LLAVOR D'ETERNITAT

Ara ja sabem
que Seralpuc pot començar ara.
Un alè fresc de llibertat,
ens torna a ventejar
el nostre ametller de primavera.
I no tinc por que el vent,
s’emporti les fràgils fulles.
La flor ja esta fecunda
i l’ametlló, cada cop més fort,
porta l’esperma d’eternitat.

El dia que vulguem prendre
el nostre tros de cel,
ja no sentirem
la coïssor malaltissa i gasiva
de l’avarícia en l’estimar.

Som i no cal donar comptes.
La llibertat ve de l’home
i la fidelitat neix
i és fruit del sentiment.

Demà, ens ajaurem a la prada de Seralpuc
i si vols, sobre la flongesa de l’herba,
et besaré,
sota l’ombra fresca del nostre ametller.

DES DE LES CINC DEL MATÍ

No puc dormir, després de tants dies de festes, menjar, torrons, begudes, vins, néts i família en general, ara el meu cos es nega a seguir les pautes i diu que ell no juga. Refot, que si està bé, ara en la calma de la matinada, sens els crits i brogits de setze persones, totes elles estimades, però setze. D’ací en una hora i mitja, sonarà el despertador de la meva dona i la vida tornarà al seu ritme i ens donarà una treva fins l’Any Nou. Una altre treva fins Reis i tornem-hi. Això va bé, el meu fill petit no hi deu estar massa d’acord, però jo, encara que ell no ho cregui, haig de seguir la meva vida tal i com m’arriba, amb totes les seves limitades avantatges, i les grans limitacions de mobilitat i de malalties. Provaré des d´avui mateix, canviar alguns hàbits, però no n’estic segur d’aconseguir-ho. Podríem dir que la malaltia m’ocupa, però no hem preocupa. La vida ve com ve i així l’accepto. És una exigència de la natura i dels plantejaments, que ens havíem fet, des que vaig començar a cotitzar als disset anys. Que no se’m queixin d’això. Es un contracte entre la societat i jo. Una merda... que no és sostenible, els contractes s’han d’acomplir, els que ara ho neguen, són els que després ho exigiran encara que no hagin complert amb la seva part del contracte. En part, encara que no es pugui dir, a risc de que et diguin de dretes i feixista són uns aprofitats del sistema. No continuo amb aquest tema, estic entrant en política. Adéu, el despertador sona me’n vaig a dormir.

diumenge, 23 de desembre del 2007

EL GALL JOAN I LA GLOBALITZACIÓ

EL GALL ES DEIA JOAN, ES CREIA UN SUPERGALL,PER QUE ERA DEL PRAT, TENIA LES POTES GRISES I FOTÍA 4 QUILOS DE PES.
ERA ALLÓ QUE EN DIRIEM,UN FIGURA FILL I VÍCTIMA D'ALLÓ QUE ARA EN DIUEN GLOBALITZACIÓ: ARA VE NADAL, MATAREM EL GALL I A LA TIA PEPA, LI DONAREM UN TALL...I TANTA, TANTA PROPAGANDA HA ESTAT LA SEVA PERDICIÓ...TANT XULO...!
PRIMER L'HEM DEGOLLAT, I DESPRÉS L'HEM ESCALDAT, LI HEM TRET TOTS ELS SIGNES IDENTITARIS, COM EL CAP, LES POTES, A NIVELL DE GENOLLS, LES PLOMES, L'HEM ESCORXAT, LI HEM ARRANCAT TOTES LES VISCERES AMB LES MANS ,COR, EL FETGE I FINS I TOT ELS COLLONS!!!
DESPRÉS, COM A BURLA I BEFA L'HAUREM DE FARCIR AMB SALSITXES DE PORC , PRUNES, PANSES...I ORELLANES. ELL QUE EN VIDA ODIAVA LES ORELLANES...AIXÒ ES SADISME!!!
I DESPRÉS COM JOANA D'ARC A LA PLACE DU "VIEUX MARCHE" A ROUEN, NORMANDIA, EL PASSAREM NO PER LES FLAMES, SINO
PEL FORN LENT DURANT MINIM 3 HORES -UNA HORA PER QUILO-
AIXÓ HAURIA D'ESTAR PROHIBIT, VA CONTRA TOTES LES
NORMES ÈTIQUES, QUE TANT RECLAMEN ELS ECOLOGISTES I EL
GOVERN TRIPARTIT.
I TOT PENSANT I REMEMORANT EL NEIXAMENT D'UN INFANT A NATZARET,-JUDEA- ARA, JA PASSA DELS 2007 ANYS.
TOTHOM A MENJAR PASTANAGUES!!!

BONES FESTES, TOTES, TOTES A TOTS EL BLOCAIRES

dijous, 20 de desembre del 2007

SI NOMÉS

Si només,
l’espera fos l’espera.

Si la contemplació
de caure les fulles,
digués “soc tardor”.

Si les fulles arraconades
i mogudes amb terbolí
d’un mar fossin onades.
Si el mar gris, estúpid i bord,
volgués callar el meu silenci.

Deixa’m cremar les fulles seques...
vull fer fum.
Deixa’m cremar el mar,
deixa’m cremar el silenci.

dimecres, 19 de desembre del 2007

IDOIA

Idoia, filla, favassa,
pixanera dels crits
de ta mare.
Llençols estesos
i cara ampla,
una abraçada pel pare.
Un petó per ta mare.

Torna'm a mirar Idoia,
dentetes dolces,
una mossegada
de carn molsuda.
Enigmàtica dansarina
d’abraçada amorosa.
Babi Mocosete
i mandrós despertar,
en el castell
de Can Rosés, del teu reialme,
princesa de Tiana.

Tiana, 25 de Maig 1977.

dilluns, 17 de desembre del 2007

AL MEU AMIC EN TONI

En Toni era amic dels avions, era amic de volar. Quan passejava per sobre de Tiana, normalment al migdia dels diumenges, si estàvem al terrat, ens saludava movent les ales de l’avió. Els meus fills es tornaven bojos, Toni...Toni...

Tu que ets company del vent,
tu que obres els solcs del mai
i llaures pel cel
els camps del viure...
Diguem amic,
que hi has trobat
allà on nosaltres no arribem.
Diguem
què has trobat per fi,
ara que pots volar de la mà del Pare,
darrera del blau,
més enllà de les estrelles.
Vola amic, vola lluny
i diga’ns
on comencen les planures.
Espera’ns cap el tard,
arribarem cansats.
Retrobarem el teu somriure.
Tu que ets company del vent,
tu que obres els solcs del mai
i llaures pel cel
els camps del viure.

Tiana, 27 de Novembre de 1991.

divendres, 14 de desembre del 2007

A LA NENA MARÍA GINER I GÓMEZ

Non, non.
Non, non,
nasset constipat
de ta mare.

Non, non.
Non, non,
és dolça, és flonja,
és rossa la barba del pare.

Ablum...
Abluum...,
ulls blaus de nou dia.
Ralet, ralet, ralet...
Tres, tres,
tres dentetes,
Maria.


25 de maig, 1977.

dimecres, 12 de desembre del 2007

BUSCA DE PARELLA

Ahir a la nit, vaig començar a omplir un qüestionari, d’aquests en que la gent busca parella. Vaig contestar una multitud de preguntes . Les vaig contestar totes amb honestedat, dient tota la veritat i pensant que no tindria respostes. Ailàs!...quina sorpresa, sis formoses femelletes de mes de cinquanta anys, estarien disposades en principi -al menys- a tenir la coneixença, amb un senyor gros i calb de 65 anys, avi, pensionista i que no practica cap tipus d’esport, excepte el d’escriure una mica, pensar i ser espectador del pas del temps.
Contràriament a les meves activitats, les de les meves possibles “partenaires”, són sortir a ballar, anar a fer senderisme, viatjar per tot arreu i passar-ho bé, anant al cinema, al teatre, a restaurants xinesos, navegar i escoltar tot tipus de música, des de la salsa al rock, amb llurs concerts corresponents. Aquestes dones em volen matar!!! Els hi hauré d’adjuntar a més a més, el meu informe mèdic de Can Ruti per què no es portin a engany. Després hauré d’especificar els meus estats de comptes amb “La Caixa”, no em confonguessin amb una altra persona. De totes maneres, el temps transcorregut era massa breu, per que poguessin contrastar dades.
Tot això em produeix tristor. Perquè substancialment, la gent devem estar sols i buits. No tenim temps de veure passar els núvols, ni volem sentir el vent suau i pacient acaronant-nos els cabells o la cara. Els meus pocs cabells són tan blancs...

dilluns, 10 de desembre del 2007

SERÉ TU AMANTE ... BANDIDO.

Així diu la cançó d’en Bosé, així és com jo voldria ser, però ja quasi no és possible, és ben segur, que caldria una enquesta entre totes les apuntades al “Imserso”, perquè tingués alguna possibilitat de trobar una parella que m’acceptés. Després que m’agradés a mi i finalment que li agradés a la meva dona. A mi la veritat és que sempre m’han agradat les senyores. M’han agradat molt. Sobre tot la meva... Per vocació, jo hauria d’estar catalogat com un “mujeriego”, un faldiller, però un faldiller fracassat i tímid. I això es tradueix -cosa que m’emprenya- en que diuen que sóc simpàtic i molt bona persona... malament, així no anem enlloc. No es pot ser al mateix temps, un cràpula i una bona persona, o si...?
Al menys sóc reconegut com un tipus que no fa mal a ningú, la veritat és que si puc fer un favor, en sóc feliç de fer-lo, però m’agraden les senyores una bogeria. Es que és un ser perfecte, fins i tot ho reconec, les altres també. SOC UN FALDILLER.

diumenge, 9 de desembre del 2007

NO ET PUC ASSOLIR

No et puc assolir,
és massa llunyana la fita.
Els meus peus cansats i escorxats,
caminen, caminen,
per les dreceres del mai serà.

Però un dia,
quan arribem al nostre port,
jo et faré meva
i tu em faràs teu.
Un dia, en pots estar
ben segura,
arribaràs a Seralpuc.

Si et plau, espera’m
que vinc cansat.
Prepara el jaç per l’amant,
que la palla estigui nova.
Arribaré de matinada,
vull sentir el teu cos calent
i la teva besada mullada.

* Seralpuc és tot el no he pogut ser

dimecres, 5 de desembre del 2007

NO ÉS UN “CHOLLO” SER DÉU

És difícil ser Déu, és impossible, ja que jo no sóc perfecte. Sóc absolutament ignorant i no sé ni tant sols, el que diré a la fi d’aquesta reflexió. Només sé, que tinc la necessitat d’escriure i dir en aquest instant del viure, el que penso.
En primer lloc sóc viu, sóc una persona amb un cervell que intenta pensar. En aquests moments, no tinc ambicions personals ni desigs de perpetuïtat. La idea de la mort no m’altera, ni em fa por, al menys per ara, tot i que sé, pel meu tipus de malaltia que em podria arribar en el moment menys pensat.
La meva pervivència, són els meus fills i els meus néts. Ells són el meu llegat, la meva projecció, la meva Pàtria. Tot el demés, és la història que s’oblida, es panseix i a la fi, es fa rància. Els meus amics, sé que dins l’escala dels propers temps, aniran desapareixent i com jo, es diluiran en l’espai. A la fi d’una o dues generacions, formaran part de la història difosa, podríem dir de la cultura comuna... de la tradició. La meva família són els meus fills, néts i esposa. Són la cosa més meravellosa que m’ha pogut succeir. No necessito més. I tal com són, amb tots els seus defectes, per a mi, són perfectes. Són ells, inclosa la cunyada amb les nenes, els que han conformat i perfilat la meva existència i els hi dec tot el què sóc i tot el que hem conforma. No demano res més.
En segon lloc tinc la voluntat de deixar una minúscula petjada. Serà vanitat? Abans tot era la feina, ara penso que no és important. És necessària per viure, però no és important. La cosa substancial, són les petites grans coses de cada dia, les decisions que prenem en cada instant i que fan a la fi, la nostre manera de ser i de viure i sobre tot de ser identificats i recordats.
Ser una bona o mala persona té una importància relativa, perquè la vara de mesurar es molt aleatòria. Qui és una persona dolenta, en el conjunt de l’univers? I qui és bona... I perquè?. Jo tinc una gran sort. No soc Déu per jutjar. Sabeu...no és cap “chollo” ser Déu.

carlesdetiana@ya.com

A la doctora Maite

dilluns, 3 de desembre del 2007

NO PLORIS, NO

No ploris, no
que el temps passat
no et faci història.
Que l’amargor de l’haver dit
un jorn “sí”,
et faci dir ara “soc”
i “no”, cada cop
que et convingui ser lliure.

Mostra-li, amb energia si cal,
que només pertanys a l’espai
i que el temps el faràs tu,
amb la teva voluntat d’ésser.
Que els altres, amb tot cas –i per tu-
farcirem el viure.
I qui estimi,
seguirà fidel a la llibertat,
donant d’un mateix,
tot el que l’amor dels altres
siguin capaços d’entendre.

No et buidis doncs,
ni de lamentacions, llàgrimes,
ni rancúnies.
Pensa amb tot el que et podem
o volem donar,
i guarda petites mesures
del teu odi,
administra-les sàviament
amb amor,
preservant així,
la teva esperança
de viure quan et calgui
el teu jorn.

Dedicat al meu amic Jaume

dissabte, 1 de desembre del 2007

RIU UNA ALTRA VEGADA

Riu una altra vegada
que l’enyor em corprèn
i cau fins el meu dintre
amb generosa coïssor.

Dona’m el teu riure
i la lluentor dels teus ulls.
Dona’m el teu viure
que quan calgui,
jo compartiré el teu plor

Blanca nit d’espais,
infinit de cossos amants,
mar negre i lluna brillant.
La pau...la pau.