EL SEU ROSER
Petites, dins del meu gerro,
són les roses del seu roser.
No són de la meva mare,
són les roses de la Roser.
Xiques, rodones i blanques,
són les reines del seu jardí.
A dotzenes, a centenes,
més de mil,
sobre el llit olorós del pitiminí.
Damunt de la menta flairosa,
sobre les dàlies de vermell color,
jugant amb borinots i sargantanes...
des del seu balcó s’ho mira,
la Roser.
Mentre riu,
amb espardenyes blanques
de vermelles penques,
cull albercocs grogs
de polpes madures
d’un empeltat i vell presseguer,
en el mig del coler de cols verdes,
al costat de cal Forner,
la Roser.
La marialluïsa del seu hort
és l’herba princesa,
d’olors a infinits
i llunyanes melodies.
Berbena de nucs florits.
i flaires eteris de l’Amèrica,
la Roser
Guarden les dues germanes
un poal de llauna rovellada,
que sona a esquella trencada,
una corriola grinyolant,
un cercapous ple d’esperances
i la lluna que es belluga
en el pou de fondes aigües,
la Roser.
Tres graons per pujar,
exhalacions de terra cavada,
de terra estimada
i tres graons per baixar.
Efluvis a passat que mai passa.
Nang... nang... nang... nang...
són les quatre.
Sonen quarts cada quart,
repiquen hores cada hora...
campanades del rellotge vell,
músiques de temps passats
i flaires a terra adobada.
Al costat de cal Forner,
davant del senyor Carlos,
la Roser.
Les roses de la meva gerra
són roses del seu roser.
No són de casa meva,
són les roses de la Roser...
Foto de la Roser Torrents Boada.- Castellolí, Cal Boada 1955