dimarts, 29 de gener del 2013

OBSERVO




Observo passar el temps i vaig badant  veient el transcórrer dels dies que ens dóna la vida, com pàgines d’un llibre que mai s’acaba. Més que un llibre amb capítols sembla més una novel·la per entregues. Cada jorn es fa la cosa més grossa, més inaudita, més corrupta, més bèstia. I demà sabem que encara la diran més grossa. I cadascú: politics, politòlegs, periodistes aprenents de comentaristes, jutges amb la boca molla, economistes, institucions, tribunals, policies, rei, presidents i... tanta collonada que ja no la puc abastar.
Avui, despullat  dins  de la dutxa, m’ha trucat un car amic per demanar-me si volia anar a un debat radiofònic sobre el sobiranisme. Li he dit que m’havia agafat en pilotes i era veritat. No, que ja en tinc prou, no vull anar al debat, que ens enviïn d’una vegada els blindats i els homes de negre i els de blanc per si un cas. Jo que m’he passat la vida lluitant per la democràcia, ara resulta que el saber el que vol la gent és anticonstitucional i antidemocràtic.
Avui al matí he anat a mercat i en Ramón de les olives, m’ha preguntat que què volia. Li he dit que no li podia dir. Que hauria de preguntar al Tribunal Constitucional si era correcte que li contestés la seva consulta. En Ramon que és molt educat, no m’ha enviat a la merda, però potser ho ha pensat.

dissabte, 19 de gener del 2013

CORRUPCIÓ




Fa molts anys, cap a l’any 1982 jo era regidor de cultura a l’Ajuntament del meu poble. Eren anys romàntics, on ens discutíem amb els socialistes perquè “nosaltres” governàvem i “ells” feien l’oposició perquè era la seva obligació. Pràcticament no hi havia pressupost per res i quan demanàvem calés venia el Senyor Almor, que era el secretari, i tot ho acabava amb un “no hay dinero. Y... si lo hubiere, tampoco podríamos gastarlo”. Una sàvia decisió. No hi ha diners, muts i a la gàbia. Suposo que tampoc hi havia dèficit.
No en teníem ni punyetera idea, però tots, tant sociates, pesuqueros, com convergents volíem aixecar el país que sortia d’una dictadura, que consideràvem corrupte.  Avui... no sé si ho tornaria a fer. Recordo que un dia per la Festa Major de Setembre vam contractar l’orquestra “Bing Bang Lluís Rovira”. Va ser la primera vegada de l’època que fèiem el ball a la Plaça de la Vila. Ens vam creure que havia estat tot un èxit. Acabada la ballaruca, el responsable de l’orquestra va venir a cobrar... a l’ajuntament no hi havia ni un duro. Pels diners de l’època i per a mi, eren molts calerons. En un dia com avui, haig de fer una confessió: Vaig pagar amb un xec de la meva feina, que era meu, que era del meu esforç i patrimoni. Val a dir que al cap de unes setmanes la Casa de la Vila va pagar-me el que havia avançat.
Avui estic capacitat i amb autoritat moral per dir que em cago amb tots els malparits que han malbaratat la il·lusió d’un país i ens han furtat l’esperança. Aquesta Nació, si és que ho és, precisa una regeneració moral i ètica, que només una revolució potent i pacífica podrà retornar. Jo no sé res de corrupcions, jo vinc d’un temps de persones honestes on ens jugàvem el panís per servir a la comunitat. Si aneu a l’Ajuntament es podria preguntar quant  guanyava  el regidor de cultura. Jo ja ni me’n recordo.

Imatge del Google

 





 


dissabte, 12 de gener del 2013

INTIMITATS




El  teu esguard
m’espera cada matí
i els teus ulls serens
esperen les matinades,
que sempre arriben.
Un esclat de papallones blanques
es desperten amb mi
i juguen dins la meva panxa grossa.

Repasso la vida
que he viscut.
I rumio sobre
les emocions perdudes,
en les sensacions passades,
en el paisatge de la teva pell,
en la dolçor dels teus turons
i en la negror de les fondalades.

I jo, pobre de mi,
pecador sense pecats,
pensant què sóc
dins d’un univers
ple de la teva pols ,
d’horitzons de nous dies
i vanitats sublims.

Sóc massa vell
per emprar
la teva mel
i sóc massa jove
per a morir,
sense tu, al teu cel.

Si penses
que pots venir
a compartir
un petit tros  de vida,
anirem on neixen
les papallones del viure
i viurem, si ens cal,
la drecera del darrer camí. 




Lloc web d'aquesta imatge

HAIKÚS. La papallona s'atura enmig la branca i es torna fulla.
rpc-memoriadelatransicio.blogspot.com



dilluns, 7 de gener del 2013

REIS 2013




Estimades nenes, i nens, i pares, i mares, i parents, i amics, ambaixadors, mestres,  autoritats i desautoritzats.
Un altre any estem aquí amb vosaltres i venim dels temps passats i també dels temps futurs. Hem vist com n’està de guarnit el vostre poble, i amb els nostres ulls que son els vostres i amb la nostra mirada màgica que és la nostre, que tot ho veu i que tot ho traspassa, hem vist la llum de Déu dins els vostres cors, les vostres llars i dins els vostres pessebres i arbres.
Veníem un xic perduts dins la foscor, i el Rei Negre en Baltasar,-  que diu ara el Papa de Roma, que ve de Tartessos -, ens ha senyalat el Castell dels Aulí, i ens ha dit que hi veia tota la llum del cel, concentrada en una sola estrella. És cap allà ... Anem-hi!
Jo abans havia estat també negre, ara amb els anys m’he tornat blanc, més que res per l’edat, perquè el que importa és tenir l’ànima neta i sobretot lliure d’odis, el color de la pell no importa, com la meva panxa...
Diuen que nosaltres ho sabem tot. No és veritat, qui ho sap tot avui en dia és el Senyor Google. El que passa és que nosaltres estem acostumats al nostre Patge en Faruck, que de fet està més despistat que nosaltres. El qui sap de veritat totes les vostres virtuts ...i també de les trapelleries..., és el seu fill Ibn, que és un crac amb això de la informàtica, els ordinadors, Iphone, Smartphone...tablets ... etc, etc...
És en Ibn, qui s’apunta qui de vosaltres li fa una rebequeria a la mare, al pare, a l‘avi, a l’àvia, al mestre o a l’amic. És en Faruck fill, qui porta aquesta mena de comptabilitat, per després adjudicar un premi, una joguina... o una realitat.
Sobre tot, nosaltres vetllem pels vostres somnis, que són els nostres, pels vostres pares, que som nosaltres i per la vostra joia, encara que sigui per un instant, per una nit, per un dia i si pot ser, per sempre.
Heu d’anar a l’escola amb alegria, aprendre cada dia més coses amb l’ajut dels vostres mestres. Pregunteu, pregunteu sempre que no sapigueu, la vida és una eterna pregunta. El fet de preguntar vol dir comunicar-se, vol dir estimar. El fet de fer preguntes, vol dir interessar-se per tot el que us envolta. Interesseu-vos per la mare, pel pare, per l’avi i la iaia, pels germans, pels veïns, pels ciutadans... Estimeu-los a tots, són el vostre futur la vostre companyia i la vostra felicitat.
Estem passant moments molt difícils. Tant en Baltasar, en Gaspar i com jo mateix en Melcior, opinem que contra la crisis que tant en sentiu a parlar, hi ha només una solució: Proïsme, és a dir amor al proper, al veí, tant si és amic com no. Hem d’estimar més, hem d’estimar sempre, sempre, mal que ens pesi.
I pels grans, penseu que des de fa 2013 anys, de crisis n’hi han hagut tantes com dies i tantes com ambicions. Animeu-vos, que el món està ple d’hipoteques impagades, que el temps s’encarregarà d’apaivagar. Doneu alegria als vostres fills i que la lluentor dels seus ulls il·lumini les vostres vides.

dimecres, 2 de gener del 2013

LES FESTES

 
Estem a punt d’acabar aquestes festes. Tothom té ganes de finir aquesta voràgine d’emocions forçades, desitjades, cansades i quasi bé sempre estèrils en quant a resultats. Gràcies a Déu!... Com si Déu hi tingués alguna cosa a veure; com si Ell hagués establert el què i el com de com ens hem de comportar. Si barregen conceptes emocionals, comercials, tradicionals, religiosos, infantils, sexuals, gastronòmics, etílics i un mai acabar de collonades diverses.
Jo finiré (si Déu vol) les tongades de disbauxa, encarnant la figura d’en Melcior (el Rei Blanc) a Castellolí, el meu poble d’origen, on la Comissió m’ha encarregat de representar amb la màxima dignitat possible la figura d’un rei sense regne.  Jo, un republicà de tota la vida, encarnant la figura d’un Rei...
La veritat és que em fa molta il·lusió. L’any 1959 amb 17 anys ja vaig fer amb prou dignitat la figura d’en Baltasar (el rei negre) i la veritat és que ara, després que el Sant Pare descobrís al Google que els Reis eren bètics de Tartesos, encara em fa més cosa, doncs com molts de vosaltres sabeu tinc el cinquanta per cent de sang andalusa.
M’han demanat també que faci un petit discurs per als nens i pels més grans... fa tres setmanes que el toco i el retoco i no toco de peus a terra. Estic més emocionat que en Juan Carlos preparant el parlament de Nadal. O potser no és ell qui se’l prepara?.  Ara m’havia perdut. Ara voldria que el meu pare tornés a la vida i veiés que el seu fill, encara col·labora amb una cavalcada que ell va crear l’any 1947.
Sento la mare dient-me: - Fill, posa’t aquest drap de fil al coll, perquè sinó ho embrutaràs tot del negre de tap de suro cremat... Si mama... t’estimo. Pot ser que sí, que aquestes festes serveixen d’alguna cosa... al menys per a mi.