divendres, 31 d’octubre del 2008

VIATJANT SOBRE UNA FULLA


“Margarida”, (de Lola Anglada i Sarriera) podria ser a 2008, el blogg de la Lola. És perfectament actual, com si el passat vingués a nosaltres de una manera natural.

“ Margarida se’n torna a la muntanya per a cercar un ram de cireres d’arbós que l’estiu li ha deixat, com un record de comiat.
En arribar-hi, els falziots i orenetes ja havien partit, i veu que el camp sembla que perdi alegria.”

Aquestes paraules, son el principi del capítol VII del llibre Margarida,que es refereix a la tardor i les altres estacions del any. És un llibre ple de poesia, sens poemes però amb els dibuixos il·luminats que tant li agradava fer a la Lola, la meva amiga anarquista, plens de poesia i dolçor. En principi dóna la impressió que sigui un llibre per infants, però no és només això.
Ple de sensibilitat i tendresa, dóna gust llegir i rellegir les seves pàgines i reconfortar-se amb els seus dibuixos i paraules.

És un llibre amb estructura de Blog i que jo el gaudeixo com un caramel....

“...Dalt del puig, ella voldria que el vent la prengués; però el puig és alt i no gosa donar-s’hi, el vent passa tant de pressa, que no pot atrapar-lo.
-No tinguis por! – diu el rossinyol.
-M’estimaria més fer aquest viatge damunt d’una fulla.”

És màgic, és meravellós... és la tardor sobre Barcelona, es el paisatge de Tiana i el Maresme, abans de trinxar-lo. Lola t’estimo. Gracies per haver-te pogut conèixer i gaudir de la teva poesia... sobre una fulla de plàtan.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

AMOR TARDORENC


Jo no sé si la tardor
farà que comenci a florir
l’hivern.
Però és segur que el retorn
de les esperances,
donarà ales al meu neguit.

Volaré ara pel gris,
sabent que sobre,
hi ha el blau
dels teus esguards.

I damunt hi trobaré
la literatura del teu cos,
la finor de la teva pell
i el desig de la teva ment,
confonent-se amb el futur
del teu record,
del meu passat
i la teva bogeria.

Desitjar
és estimar, és voler,
i és també acceptar,
que els déus
de la sapiència,
alguna vegada són febles
i empipadors, per les carències
de moxaines i afalacs
tant necessaris per viure
la vida, cada dia,
cada nit,
cada instant,
de la nostra tardor.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

EL MEU REBESAVI



Aquest personatge de bigoti engomat, és el méu besavi en Camil Riu i Roca, pare de la meva àvia, Mariona mare del meu pare en Carles Casanovas i Riu... el meu progenitor. En aquella època per salvar la pell, es va fer Guàrdia Civil i després devia desertar o plegar d’aquesta feina... suposo, perquè no en tinc cap notícia d’aventures guerreres.
És tot un personatge. A la Guerra dels Carlins, ell no va voler anar a lluitar, va decidir quedar-se a casa i amagar-se a Can Fontanelles a Piera. Sa mare, la meva rebesàvia, tinc entés que el va amagar. De dia, en un armari...
De nit, el noi solia sortir a jugar a les cartes al Cafè de Piera. Perquè tot el día tancat dins d’un moble l’aburria molt .
Era guapot el xicot, jo diria que s’assembla al meu fill n’Oriol, però molt més elegant... és clar però, que va ben encorbatat i amb una jaqueta –americana - creuada i sense ombreres. N’Oriol també faria el séu pes.
Ell deia que per la nit no vigilaven... us parlo de l’any 1874, coincidint amb l’adveniment d’Alfons XII. No el van enxampar. Si l’haguessin agafat, jo no podria, probablement, escriure aquesta història, llavors la pena per deserció era la mort.
Sembla que aquesta faceta del caràcter i la personalitat l’hem heretada d’en Camil. Allá on siguis...honor a tu!!!

En Camil, va néixer cap l’any 1850 a Sant Sadurní d’Anoia, va ser un valent tota la vida, la seva mort va esdevenir tragicòmica. Es va passar tota la nit explicant acudits... les cròniques antigues, conten que el que més va riure va ser ell. Va morir de matinada.

Va casar-se amb una noia italiana o d’ascendència de Gènova (avis), a casa li deient iaia Marieta, que per cert era una dona molt maca, però ella es deia Amadea Crosi i Ros, sembla ser que era una dona amb un gran caràcter.

I colorint colorat...en Camil s’ha acabat...

dimarts, 21 d’octubre del 2008

VILAPLANA


De la mansarda
de ca meva,
ha sortit
una postal de quan feia
la mili , prop de la Mussara,
a Castillejos, sobre El Priorat,
sota la terra del bon vi
i on hi créixent les avellanes,
del Baix Camp,
les més bones.

Ara Vilaplana
no és així,
i fins i tot els carrers
son plans i nets.
Malgrat les finestres ajustades,

La gent et mira als ulls.
La gent discretament s’amaga,
això de les armes...
-No ens agraden saps...noi,
per ací van passar moltes coses...

Anàvem cansats i suats,
aquell dotze de juliol
i amb tabard d’hivern.
Després de la baixada
al mig del sol
per un camí de cabres
amb les mules assedegades
amb els turmells adolorits
i l’ànima llastimada
per tanta militar collonada,
amb un vell fusell a l’espatlla.
I encara ens quedava el pujar
sense aigua i ni un rosegó de pa.

Una dona del Carrer Major
ens mostra amb recel,
uns préssecs sucosos,
madurs, són com l’aigua.
Ningú porta calers...
és migdia
i el cel cau com una llosa.

De sobte, una mosseta
de tendres ulls de mirada amorosa,
ens en treu un cistell
i un càntir d’aigua fresca...
els préssecs
són per vosaltres...
Jo li miro la fruita,
rodons i bonics.

Ai mare, deixeu-vos !!!

Bona gent de Vilaplana ,
pa tou d’ombra blana.
Pa de pessic
pels nostres cors,
noieta dels meus amors,
com et dius maca?

No t’oblidaré mai més,
tampoc a ta mare,
mai més, mai més, mai més.

Ara et dono les gràcies,
noieta del meu passat,
els teus ulls
i els teus préssecs, goig em fan,
noieta de Vilaplana.
Llàstima que ara sigui vell
i que no recordi ni el teu nom,
ni els teus préssecs,
ni la teva cara,
noieta, noieta,
amor meu de Vilaplana.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

L'HOSPITAL D'IGUALADA


Visites a amics,
tothom s’hi troba.
Aquesta prada em fa basarda,
Ahir a la vesprada,
corrents cap a Igualada,
la tieta torna a estar sola,
i nosaltres “els joves”,
corrent cap a les pastures
de les velles misèries,
on hi té el cau la desesperança
dels que esperen
i el futur són les mirades
que res diuen.

Mirades brillants
en mig de parpelles entre obertes,
en mig del fum del temps i les memòries.
Temps que s’acaba,
Dels riures encongits
dels pastors amb bata blanca
amb mentides del mai
i veus, darrera la porta
-apaivegades -.



Hi vaig trobar
a un car amic al tercer pis
- ala dreta -, tercera planta.
Amic també de blancs cabells
i jovenívoles remenbrances.
I a la meva amiga estimada,
a l’amiga retrobada, llur esposa.

Vem parlar de velles excursions,
d’antics viatges, de bells paratges
i d’enyorades emocions
en la adolescència passada

Gràcies Venànci, mercès tieta,
heu fet possible el retorn
d’antics amics,
de vells records
d’una joventut alegre
en els camps de la memòria,
en els bells dominis
de la nostre comuna història.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

L'ESTUDI, 1946


Carones
de després de la guerra.
En Salvador…el Senyor Carlos al mig,
amb una vella corbata
Després fisonomies, cares conegudes,
però ara no reconegudes,
amics dels quatre anys
i cames molt primes
de molta misèria,
Pocavergonyes,!!!
que veu fer en aquest poble?

No era la “pertinaz sequia”,
fixeu-vos-hi,
a part de la gana i la misèria
hi faltava l’alegria.

Malgrat els esforços
del “retratista”ningú somriu.
Tots guarden l’olor
de la fam,
recordeu la pudor
de la misèria... olor a ròneg,
olor a vell i a cementiri.

Tot gris,
encongits que fa fred.
Perfum a pa amb oli,
perfum a espardenyes de cànem
i a serradures els dissabtes

En Miquel, en Josep.
En Joan i el Bonhome d’en Pere,
i en Ramón de Ca La Ferrera,
vehí d’en Miquel.
De Can Paudelagepona en Lluís
i el seu germà en Manel.
En Josep i en Carles de Can Gasparó.
De Can Sardá en Ramiro, que treu el cap.
I els altres dels que només
recordo la abscència
en la meva fràgil memòria.

Gràcies amics per compartir
pedaços de memòria
i per viure amb mi,
aquest racó de la història,
compartida i viscuda
amb el fred i els penellons,
a les orelles i als dits.
I les mans...
a les butxaques,
cercant l’escalf
de una llibertat absent,
de una joia furtada
en el darrer racó
del nostre cos.
Del darrer plec del nostre estómac,
en el límit just de l’esperança.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

L'ORENETA TARDANA



L’oreneta de tardor
ha perdut la seva volada
i dona voltes i voltes.
Perd les forces
i a l’instant, torna a caure,
...perd alçaria,
revola una mica més
i després de perdre l’alè
cerca els companys
pel gran viatge,
fent un ampli cercle
vers l’univers,
sota el blau intens
del capvespre,
testimoni de cel serè.

L’oreneta de tardor
ha perdut el seu vol
i vola i vola i vola...
l’oreneta de tardor
ha perdut llur viatge.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

SEIXANTA-CINC ANYS



Seixanta i cinc,
uns anys, dues xifres,
unes il•lusions,
unes experiències de vida,
molts cabells blancs
i molts colors de perruqueria
però no ens podem queixar,
el cap encara ens rodola
i els diumenges pel dinar,
ple a taula...
És que la iaia fa un arros...

Que n’és de barat i bo
el dinar de la iaia.

Avi, no rondinis,
El nen està malalt,
té febre i no dorm.
Té gana i no menja.
Tinc por per aquesta criatura...
Pobreta com plora,
bolquers i xarops.
Aguanta’l que li faré
una papilla...
Ja t’ho deia,
era gana, pobreta,
el meu amor.

I aixi,
anem llaurant
la terra fèrtil dels sentiments,
amb les angoixes
del jorn, dia a dia,
setmana darrera setmana,
mesada després de cada mes.
Nét darrera un altre nét.
Vida,
despres de la vida.

Amor prudent
d’avis sense veu,
de fills que tot
ho esperen,
de fills que tot ho saben,
d’esguards que a tot obliga.

I així
som feliços
i així esperem
el nostre futur,
esperant que res es trenqui.
Poc a poc,
si conve amb el bastó
fent equilibris.
Cura no caiguis
que anirem a l’excursió,
i demà passat ens toca
anar a La Punxa.
Prepara’t, ara ens toca
la vacuna, una anàlisi
i un electro-cardio.

Vellesa esperada,
vellesa trobada ,
joventut allunyada,
sota el cel blau
i el sol lluminós
de la nostra Tiana,