LA VEREMA. REFLEXIONS D'UN INFANT.

 

La verema era un cansament i una festa. Les famílies és mobilitzaven per fer de la collita una de les èpoques mes glorioses de l'any. Quan la pluviometría, les pedregades, el míldiu, el senglar, els ocells, la calor, i la misericòrdia de Déu ho permetien, la collita estava assegurada, i ens havíem d'apressar per fer la recollida el més acceleradament possible. No fos cas que una tempesta malmetés el treball de tot un any, el fang també n'era un problema. Quinze dies abans és feia palès que s'acostava el temps del vi, car els pagesos obrien els cups i ventilaven els  olors que desprenien les seves parets, recobertes normalment per panots de ceràmica i colorits amb marrons o verds lluents. S'enretiraven dels cellers i magatzems, les portadores  i galledes que fregàvem amb raspalls i fregalls d'espart, fins a treure-li tota brutícia i l'olor de la temporada anterior.

En Pere de Cal Bonhome venia a buscar-me i jo corria embadalit amb ell, i tot envejant-lo, de tenir un pare, en Joan Costa, tan valent com per posar-se dins d'uns cups tan procel·losos. El meu pare només era el mestre. Un mestre sense vinyes, que a l'escola aprofitava el moment màgic de la verema per ensenyar-nos el càlcul del preu del vi, per carga i per grau. Una carga cent vint litres, una pipa quatre cargues. El pagament del meu treball per netejar portadores era un premi insuperable... Trepitjar raïms amb el cap cot i les dues mans al darrera tot mirant el terra descalços i sentir les pessigolles del most als meus peus i cames enganxifoses de pellofes i grapa . No en feu cas de les vespes... només piquen... Ha... ha... ha!... Després venia la cosa més perillosa del món: Una vegada s'havia fet la trepitjada de cada carretada, ens feien apartar del cup per no caure-hi i el Bonhome, en presència de la Maria, germana del Poldo, anava retirant els taulons, mentre la brisa queia al cup amb una melodia un xic sorollosa i fascinant... Xop... xop... xop... Prenien mostres del most, amb una màquina de vidre que els hi deia el grau i el bo que seria la collita d'enguany.

Els bocois i botes ja estaven preparats, per després de la fermentació, rebre el most fermentat, colat i transformat a vi. Ens advertien que no ens podíem acostar als cups. Desprenien un baf que adormia i fins i tot et podia ofegar. Venia després el trasbalsament. El lluquet que cremava sense cremar, olor a sofre que ofegava, i a vinyes ordenades i alienades. Olor a matxos, a mules, a carros, a cagarros, a renecs i a cansament. Ronyons que fan mal...  booo, matxo, booo!  A migdia la beguda i amb un cistell de vímet i canya, portar el dinar a les vinyes verdes, curulles de ceps i raïms blancs, rossos  i negres, mentre ens feien mal les tisores de veremar, més petites que les de podar, excepte per n'Andreu de ca la Miquela o cal Pixaguixes, que era el meu amic gran, el gran amic que en portava unes de grosses. Tot sota un sol de justícia i un barret de palla que la mare m'havia comprat a cal Peret. Mario... que no sigui massa gros que em cau i no hi veig!  La gossa de cal Patxó es deia Perleta i el de casa Xap... Al mig d'una rasa, prop d'un ametller i sota la seva ombra protectora, dinàvem al costat d'un foc de sarments, on hi escalivàvem albergínies, pebrots i cebes de l'hort de cal Gasparó. I ens quedava encara tota la tarda per acabar de fer les darreres rases i recollir uns quants gotims de moscatell o garnatxa per la mare, que esperava que tornéssim amb la nostra il·lusió i el pes del cansament. Després, ja a casa, soparíem pa amb tomàquet i una arengada amb raïm moscatell, amb un porronet petit de vi, que la mama m'havia comprat a cal Plats i Olles. La botiga de la Florentina era una botiga de terrissa i vidre amb un olor especial, que encara sento dins de les meves narius. En aquells temps la canalla també bevíem vi i no sortíem borratxos.

Els braços i les mans em feien mal. Sobre tot els palmells de les mans em feien la coïssor produïda pel ròssec del vímet de les cistelles. Un cop havíem posat el morrió d'espart a les portadores, desprès d'haver foragitat les abelles, amb semalers de fusta, entre dos, acostaven les portadores de fusta al carro, on amb gran esforç hi pujaven entre dos homes i d'una batzegada, 120 quilos de raïm fins a la part posterior. Calia, si és podia, portar el darrer carregament no massa tard, sinó els raïms podien fermentar.

I quan s'havia acabat la verema, començava el premsat de la grapa una vegada colada. Hi havien algunes premses privades i alguna pública, com la del Centre, on és reunien molta gent i li trèiem a les grapes un vi eixut i aspre, que només servia per fer esperit. I el poble s'inundava d'un aroma especial i dolç de vi exprimit. Un... dos... tres, i tornem-hi, cada vegada costava més treure'n més suc. La barra de ferro i l'esforç feien brollar el vi àcid, on la quitxalla hi sucàvem pa i seguidament sucre. Tardor rogenca i les primeres esgarrifances de fred... i les fulles dels plàtans rodolaven vermelloses fins davant del Centre, en una dansa moribunda i subtil... La tardor.