Em costa no creure en Déu. Fa dies
que em llevo abans de l’albada i contemplo amb la tassa de cafè a la mà, com de
suau arriba la llum sobre la mar negra, després blava i a la fi rogenca. És
bonic viure, veient el sol com s’aixeca darrera els núvols i que poc li costa
inundar l’horitzó amb la pau eterna de
la matinada. No estic tranquil però. Quasi sento vergonya d’aquest èxtasi
matiner. És una qüestió d’equilibri. No és lògic que jo pensi en tu i amb tu i
no pensi amb tants d’altres que pateixen.
Déu que hauria de ser just, seria bo que em prengués una mica dels meus
esguards i els hi retornés als meus germans que no en tenen.
Foto
de Manuel Gil Jiménez.
1 comentari:
A mi em resulta impossible no creure en Déu... per molt que ho intentés, no podria...
I, malgrat tot, també em faig aquestes preguntes... i, davant la meva incapacitat per respondre, no trobo altre solució que dir-me a mi mateixa que és impossible que Déu sigui injust... i que aquesta vida és quelcom molt, molt petit comparat amb l'eternitat i que suposo que allò de "Benaurats els que pateixen..." deu ser per alguna cosa...
La visió humana és d'ara i aquí... costa admetre el patiment i costa pensar que, algun dia, ho entendrem. Ho volem entendre ara :-)
Quina meravella de foto... és preciosa.
Publica un comentari a l'entrada