Recordant Eleuterio Sánchez "El Lute" i Juan José Moreno Cuenca "El Vaquilla"
Els joves ho troben com una sensació nova, per a mi és com retornar a la jovenesa, quan estudiava el batxillerat i fins i tot la carrera. D’en Franco i de “la Formación del Espíritu Nacional” no en fotíem ni cas, ens feien estudiar i examinar d’allò que nosaltres en dèiem en to despectiu “La Política” i normalment sempre aprovàvem, perquè sinó, no podies acabar el batxillerat o els estudis superiors. Era una “maria”...com la religió o la gimnàstica. La societat estava dividida entre el món real, el del dia a dia dels mortals i l’imaginari del franquisme que vivia en el seu núvol d’afalacs endogàmics. Per ells era el “ como Juan Palomo... yo me lo guiso y yo me lo como....” . Sempre vam conviure amb la corrupció i les corrupteles. Ho aguantàvem com una qüestió inevitable e ineludible del règim. No teníem altra opció. Era una cosa d’ells i que quan el dictador desaparegués, també s’extingiria, com un llumí als dits... bufant.
Els joves ho troben com una sensació nova, per a mi és com retornar a la jovenesa, quan estudiava el batxillerat i fins i tot la carrera. D’en Franco i de “la Formación del Espíritu Nacional” no en fotíem ni cas, ens feien estudiar i examinar d’allò que nosaltres en dèiem en to despectiu “La Política” i normalment sempre aprovàvem, perquè sinó, no podies acabar el batxillerat o els estudis superiors. Era una “maria”...com la religió o la gimnàstica. La societat estava dividida entre el món real, el del dia a dia dels mortals i l’imaginari del franquisme que vivia en el seu núvol d’afalacs endogàmics. Per ells era el “ como Juan Palomo... yo me lo guiso y yo me lo como....” . Sempre vam conviure amb la corrupció i les corrupteles. Ho aguantàvem com una qüestió inevitable e ineludible del règim. No teníem altra opció. Era una cosa d’ells i que quan el dictador desaparegués, també s’extingiria, com un llumí als dits... bufant.
Doncs no. Ara no hi ha corrupteles
sinó corruptes a escala sistemàtica, sistèmica, organitzada i fins i tot
industrial. És la degradació com a sistema de vida i com un sistema filosòfic.
No puc plegar, perquè encara tinc l’esperança que ha de tenir un demòcrata,
però se m’ha acabat la paciència i sobre tot se m’ha acabat la bufera. Però l’endogàmia continua i arriba a ser
hereditària, és fa asfixiant. Si la cosa perilla, correm-hi tots... muntem una
altre comissió de control i s’ha acabat. En temps de la dictadura això no
passava, perquè “com ara”, no hi havien delinqüents amb corbata, només els
pispes que furtaven gallines i coure. Se’ls hi aplicaven la llei de fugues i
s’ha acabat.
Quina pena, la lluita continua...
Imatges del Google
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada