SOMNI

Voldria que els teus ulls
fossin les finestres del meu jardí
i veure els meus paisatges,
amb les ales dels teus esguards.

Estic esperant la llum
de l’infinit que sempre
s’apropa,
com un cavall desbocat,
suaument,
lentament,
inexorablement,
amb la dolçor enganyosa
d’una nova era,
amb l’amargor
de l’amor,
i el desig que ja no arriba.

Amb la joia
d’un nou regne
que segur no existirà,
ple d’esperances vanes,
d’il.lusions que només
són mirades i futurs,
-tal vegada- ...vans.
-tal vegada- ...sempre,
amb tu, amb mi,
amb vosaltres.

DESPRÉS DE LA MIGDIADA

Després de la migdiada
un esclat de llum i sol,
ha entrat per la finestra,
ha sortit per l’altra,
i ha il.luminat el meu Maresme,
els horts de sota el Rocar,
i les pinasses de la Casa Alta.

Em dono pressa,
perquè la llum ,
és ara travessera,
horitzontal i sincera,
segura de la seva
nítida i freda precarietat.

Haig d’aprofitar
el poc temps que queda,
els nens a la Plaça dels Enamorats
fan gatzara,
i les àvies, ties i mares
conten les històries
del dia, tot explicant-se
que la vida és molt cara.
Com cloques... és cara... és cara... és cara...

El sou no els hi arribarà,
la llum s’acaba, s’acaba,
el sol vers l’oest s’amaga, s’amaga...
i un avió passarà prop,
davant de l’Hora Baixa.

Adéu, Adéu, Adéu...
Baixa... Baixa ...Baixa.

... la escritura judaica formal, ...
613 x 349 - 9 KB - gif
csefarad.ancient-hebrew.org

Tinc el cor encongit,
em dono de baixa
del Homo Erectus,
de la meva cultura,
no sé on és el limit
del home racional que pensa
i estima la Pau, la germanor
entra els pobles
i la Mediterrànietat dels conceptes
de civilitzacions mil.lenàries...
quina vergonya.

BLANC DE NEU

El blanc de neu,
ha caigut sobre
els colors de Tiana,
i sobre el meu Rocar,
el fred sense color,
dóna ales a l’infinit
i melangia a l’ànima.

Temps d’hivern,
temps per pensar,
temps per escriure
temps per escoltar,
sota un cel
ple de melangies,
temps per estimar,
temps per matar-se
a l’altre costat
d’aquest mar,
que ja no és
el nostre... a la terra d’Israel.

A la terra de Judea,
la gent del Llibre,
encara es mata...
és el retorn del terror,
constant des de Jericó.

L’Àngel del Senyor,
freturós de la sang
dels innocents,
cerca eternalment la negror
de la mort, mentre l’espasa
del terror,
es passeja per Jerusalem,
amb les senyeres al vent
i les trompetes sobre avions
van cridant “Law sá lláh”
plens de la ira de Javé.

CAPVESPRE DE GENER I BRASSENS

Georges Brassens
400 x 565 - 70 KB - jpg
www.di-arezzo.es


Jo no sé, si la foscor de gener,
és perquè som a hora tardana,
o que els sentiments
s’han confós amb la mar plana
i van blanant-se com la fruita al sol.

La mar és negra ara,
sense vaixells
i sense esteles
sota les estrelles,
d’un hivern que serà llarg.

A la ratlla de França,
més enllà encara...
hi vaig trobar
una esperança,
un petó
i uns llavis estimats.

Remor de mar, esperances de vida,
i el retornar un nou dia.
“Les sabots d’Helène,”
una nostalgia passada
i Margot que no arriba.
“J’attendre le jour et la nuit...
J’attendre toujour...”
Però no tornarà mai més.
Mai més.

Un esclat de vida,
...”ton retour”,
i jo no oblido,
ni el temps que m’ho recorda,
constantment, sempre
a cada instant a París,
a la meva França,
sota al cel tant gris
del país del Nord,
amb la teva absència.
A la teva França,
del meu record.

LA FAMÍLIA REIAL

Els dos reis, una reina i el patge de Cal Rei.

Això no és pas el palau de la La Zarzuela, son els tres germans de Cal Rei de Castellolí. L’onclu en Jaumet amb la gorra posada i sabatilles Wamba, la iaia Carmeta, i l’oncle Emiliu, amb sabates noves de burgès, davant de cal Patxó, esperant la missa de la festa dels àvis, pels anys seixanta. Darrera en Jaume de cal Rei fent d’escorta a tots els tres germans republicans, al costat d’una Vespa amb Side-Car.

Jo vaig casar-me amb una dona de nissaga reial, néta de la iaia Carmeta i hereva de les tradicions monàrquiques.
Deu ser per això que la Dolors compra cada Dissabte l’Hola ! ! !...

La iaia Carmeta era tota una Princesa. El meu fill en Jordi, quan vam intentar explicar-li la relació de parentesc, després de pensar-ho va dir : -És la iaia més iaia de totes les iaies!!
Des de llavors la Carmeta es va dir ”La més iaia.” I així s’ha quedat per l’eternitat.
N’estic molt orgullós d’haver-me casat amb la princesa de Cal Patxó. He donat millor resultat que en Marichalar. De moment...

L'ESQUITX

Ara l’Esquitx, el meu gos, mentre em prenia el cafè amb llet del matí m’ha fet témer per la meva deteriorada salut. Ha fet exactament la mateixa cosa, que va fer-me just abans del meu darrer infart de miocardi... s’ha refregat, tot gemegant, per la meva cuixa esquerra, ai, ai, ai...
No he temut pas per la vida –de moment mai he sentit aquesta inquietud -perquè no l’hi he tingut por al mai por a la mort-, malgrat que per dues vegades, la sensació de acabament imminent ha estat real, inevitable, sense possibilitat de sortir-ne, però sempre sense por, sense pànic, amb la paciència dels que hem viscut, amb l’amor dels que estimem la vida. Amb la serenor dels que no esperem res a canvi. Sort que tinc Can Ruti, prop de casa meva i la Dolors al meu costat.