EL NOU MÓN.

M´he despertat molt d’hora
i el sol encara no havia eixit,
tot era negra nit,
encara no s’albirava l’albada
i he decidit ple de mal humor
veure la televisió.

Just posar-la començavan un concert...
Tu tu tururu, tu tururu ra...
Desde la gran sala d’un teatre,
els primers sons d’una de les meves
simfonies preferides.

En Lorin Maazel amb l’orquestra de Nova York,
"Simfonia del nou món"
ha estat magistral .

M’ha canviat l’humor,
El món és meravellós
i es començen a endevinar
els llums
i per fi el sol inunda
la negror.
Visca el món
i visca la Vida,
Fa fred, però tant li fa.
El nou dia és nat.


WONDERFULL ! ! !

Fotos del Google

DR. JOSÉ DAVID ÀÑEZ DURAN

N’Àñez és el meu cirurgià,
Jove, molt jove,
escandolosament jove
i amb cara de ser
el primer de la clase.
Amable i amb els ulls brillants....
dóna confiança...

Es clar. T’hi va el cap
i la vida. Els seus ulls, els seus ulls,
tan joves, et donen la seguretat
de l ‘inexpert, la transparència
de l’infinit, on el món s’acaba
i comença el més enllà.

Ara sóc al més ençà,
la vida continua i encara sóc
i penso, estic viu i puc
veure la mar blava,
i el xiprer del veí.
mogut pel vent de l’hivern.
i tot gràcies a n’Àñez
i al seu equip de mestres,
tots de color verd .

N’Àñez, és com el pare
que m’ha donat la vida,
per a mi és com Déu ,
que m’ha sustret de la mort.

Demà, quan surti el sol,
sortirà perquè jo camini
i pugui veure els passos per donar.
i donar gràcies a Déu
i al Doctor José David Àñez Duran.

Imatge del Google

EL PASSEIG

El meu fill n’Oriol abans
de dinar ha vingut a buscar-me,
per fer una passejada ,
i a fe que l’hem feta!

A mida que més caminava,
més ganes tenía de donar
un altre pas,
i després un altre... i un altre !

Tot d’una m’he trobat cansat...
Llavors hem tornat a casa
Hem arribat,
Jo cansat com un ruc
que es cansa.
Però content d’haver
pogut fer un quilómetre.
Pels vols de casa meva...

Tornem Oriol
que les cames em fan figa,
però el cervell tant malmès
encara te ganes de lluita.

Que n’és de maca Tiana,
que en són de bells
els seus carrers.

Ha passat una famelleta
i me l’he mirada.
Els seus ulls eran negres,
les seves formes rodones.
Tornem a casa Oriol
que tinc gana!

Foto del Google
Oriol París

VIURE

Són tres quarts de nou ,
i estic a casa després d’un dia
curull d’emocions i joia.
amb tota la famíilia,
fills i néts, esposa i gossos.

Un dia com un altre
i un cap que comença
a tenir sensacions raonables
i passions que fan fer-me
més humà i més fràgil.

Ara , a la mansarda
veig els llums dels avions,
com s’atansen
per arribar a Barcelona.

Tota aquesta gent
serán abraçats per
qui els espera
amb delit de noves
i aventures recents
de paisos llunyants
amb emocions buscades.

Tornem-hi que això
és la vida que ens deixa
el viure,. VISCA ! !

AHIR VAIG SORTIR DE CAN RUTI...

Ahir vaig sortir de Can Ruti,
Encara amb les ferides obertes,
Amb el cor encongit, i amb neguit de viure.
Sembla que m’han fet un bon pedaç¡

Ara no cusen... sóc com una cremallera.
Pot ser que el meu Cervell,
Després de tantes proves,
Estigui dividit com un “Carpaccio”,
Ara en diuen TAC…
Tot gràcies a uns àngels de la guarda,
Dr. Añez i cares verdes ,
Sens rostre i ulls brillants…
Sóc com Matrix,
Sóc com un àngel ressucitat,
Amb pensaments de suro
I ànima fina i fràgil,
Com un full de paper de ceba.

Amics, torno amb vosaltres
D’un curt viatge
Al regne del mai.

HIDROCEFÀLIA

Ahir, vaig sortir de l’Hospital de Can Ruti, després d’ haver-me trepanat la closca per buscar – com si fossin bolets- el forat per on se m’escola la vida, per on arriba la mort….

Un trepant al cap -sens anestèssia total-, no és una cosa agradable. És com si et belluguessin El Cervell. No fa mal, però tampoc és indolor, imagineu-vos el vostre Cervell collat a un Túrmix i tot el que sou , el que heu estat i el que podeu ser, a l’albir d’una batedora, tot plè d’esquirles de crani i trossets de Cervell…ai exs! ¡…

Diuen que d’ací a un mes, hi tornarán a la càrrega. Ara ja sabran el que tinc i el que tenen que cercar i guarir. Ho poso tot a les mans del cirurgià i de Déu

IMATGE: GOOGLE

TERRASSA D'ESTIU

M’està esperant la primavera,
el sol però s’ha amagat
i la neu cau i cau
amb dolça persistència,
amb implacable crueltat,
cercant la rendició
del meu esperit,
mentre el blanc
agafa gruix,
un gruix insensible
i sens ànima.

La llum però tornarà
i el color de les
meves flors i de Can Roca,
donarán vida al gris.