ELS SET MAGNÍFICS

Sota el pont de Picamoixons,
set amics de divuit anys
es fan l’home, segurs del seu destí,
segurs de la seva feblesa,
amb la certitud de la incertesa,
amb la joia d’un camí.

Set amics, set, que fan drecera
cap a la glòria
i esperen el demà,
tant proper, tant llunyà,
tant llunyà...

Avui som ahir,
i pel pont de Picamoixons
encara hi passen noietes maques,
carregades d’il·lusions,
esperant un príncep,
que les hi vulgui
portar la senalla,
i les acompanyi per la dolçor
dels temps passats.

Sota el pont de Picamoixons,
set amics de quasi setanta anys...
i en Francesc encara amb corbata.

LA PRUNERA DE CAN CALÓ

Just tenia cinc anys. A Can Caló, tenien un cirerer i una prunera. Als nostres peus, s’estenia el Clot de Sant Feliu, a darrera, Can Estrada i davant Cal Monjo i les masies de Can Aguilera i Can Francolí, més amunt a la dreta, sota el Puig D’Aguilera, donant camí cap a L’Anoia i la Conca d’Òdena... Les prunes de la prunera, són tant abundants que ses branques s’han d’apuntalar, perquè s’esqueixen i acaben per trencar l’arbre. Les prunes de Can Caló, són nèctar...
Pare, què és nèctar? era la primera vegada que escoltava aquesta paraula, i el meu pare que era un bon mestre; vençut republicà, després de pensar- s’ho una miqueta, va dir-me, són com mel, oi...?

Si, papa.

Castellolí, estiu de 1947.

TARDA MONÒTONA

Els vidres estan nets,
i la calitja no pot tapar
el perfil de l’horitzó proper,
ni la ratlla fugissera
de la fi del món.

De la mediterrània mar,
només queden esperances,
de mai i de sempre,
de sempre passat
i d’un mar blau,
que es difumina –just a la ratlla-
sota els meus peus,
mentre els pardals piulen,
tímidament
i, els vehicles lluny,
per l’autopista
s’allunyen silenciosos,
amb cadències de tarda baixa,
i neguits, de qui arriba molt tard.

Ni un bri d’aire,
només el brogit monòton
de l’ordinador,
que de mica en mica
es va morint... la son.

LA TEVA RESPIRACIÓ

Avui, ara, estem entrant
cap el futur i del passat,
només sento, l’alè al clatell,
empenyent-me amb força
a uns nous horitzons,
plens dels blaus
i flors violetes, que ara
inunden el meu jardí,
omplint-me el terra
d’una catifa còmode,
dels temps que no tornaran.

És fàcil pensar
... des la perspectiva,
amb un horitzó segur
i un passat – que sabem –
és inexorable.
Inevitable i joiós.

Demà, quan les violetes
demanin sortir a respirar,
i l’aire de matinada,
bufi suaument,
sobre els turons del Maresme,
jo hauré sortit
a cercar el teu vent,
davant la teva boca
i hauré robat el teu desig...
Seré l’amo del teu amor...
i jo seré el teu esclau.

Per sempre aimada,
fins el nostre bosc,
fins a la fi de la nostra... primavera.

MENTRES FLOREIXEN LES VIOLETES

Ara que tenim un equip correcte, per fer còpies i reproduccions de fotografies i documents, m’he posat i he començat a posar ordre al meu despatx. “Servavit ordinem et ordinem servavit te”, deien els nostres ancestres, els romans. No és fàcil, car els meus virtuosos pares i el seu molt honorable fill, no hem estat distingits per la virtut de l’ordre.
Passos a fer :
1-Mirar i remirar i mes o menys classificar fotografies i documents.
2-Decidir-se després de la tria, que s’ha de guardar i el més difícil,
què s’ha de llençar. Qui sóc jo per llençar res... per fi em
decideixo i “que salga el sol por Antequera”.
3-Només passaré el rasclet, per la meva memòria. No llençaré res
de pares, avis ni segona generació enrere.
4-Ara amb la meva esposa, som els darrers dipositaris de la
nissaga. N’hem de ser responsables, tant com puguem, fins on
ens permeti la memòria i la responsabilitat amb els avant passats.

LA CAMPANA RECREMADA

Aquesta campana és la història,
de la cremada d’una església
i el principi d’una guerra,
d’un poble de l’Anoia,
no era pas una campana del campanar,
era de la porta de la rectoria.

Era de la porta del capellà,
on anaven a demanar ajuda
o el consol del desesper,
o perdó per uns pecats inexistents
solteres i casades,
banyuts i decebuts,
conformats i desesperats
de luxúries d’amors,
d’impossible realització,
d’amors desitjats
d’amors incomplets...
i d’altres callats, silenciats
i moltes vegades violents,
amb la complicitat del “amén”
i l’amor, d’unes dones,
les passions d’una església
massa allunyada
i un confessionari,
massa proper i de sotanes,
i faldilles amb olor a ranci.

Això era el Juliol del 36,
ahir farà 1000 anys,
tant a prop
que fan venir esgarrifances,
i sembla que els odis encara,
siguin atiats per la incomprensió
d’uns i altres i per la Cope,
que no para, ni vol parar.

Mentre encara, hi ha qui confon,
l’església amb l’Evangeli
i La Cope amb el sentiment
de la vida i l’esperit cristià.

“La vida es una tómbola...Tom, tom, tómbola” !
Que Javé ens ajudi,
Ell en sap des de David
d’aquestes carnals passions
i d’aquests pecats que són
fonts de vida
i massa vegades de la mort...

L'EVANGELI SEGONS LLUC

Pare, he pecat contra el cel i contra vós; jo no sóc digne de ser anomenat fill vostre. Però el pare va dir als seus servents: De pressa, porteu la roba millor i vestiu-lo i poseu-li un anell a la mà i calçat als peus, porteu un vedell gras i mateu-lo; mengem i celebrem-ho, “perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida; s’havia perdut, i ha estat retrobat”. I es posaren a celebrar-ho...

Avui he obert els Evangelis, com alguna vegada faig... sempre se’n treuen conseqüències. Perquè és un llibre d’amor i de proïsme, sempre en surts enriquit. Sempre se’n treu la positivitat. Els temps passen, però l’herència dels nostres pares, encara que a alguns els hi sembli rància, rau en el fons del nostre esperit, en el pòsit de les essències de la nostra civilitzacio i cultura.

És una llàstima no voler aprofitar el llegat d’amor que ens deixa en Lluc i d’altres seguidors de Crist, i de la Casa de Judà, encara que Lluc no va ser jueu sinò d’Antioquia, més al nord. Això us ho diu un que no està segur de rès, ni tant sols de la seva ànima, ni dels jueus, ni de la casa de David. Només estic plenament segur d’una cosa, de l’amor i de la família: La meva Nissaga.

És una llàstima que ara ni jueus ni àrabs, siguin capaços d’entendre’s, seria tant fàcil, son tant aprop...només els hi sobra la llei talmúdica, els hi falta amor, ull per ull, dent per dent

Del Google:

San Lucas350 x 348 - 54 KB - gif

www.churchforum.com!