dimecres, 30 de novembre del 2011

TIANA, 14 D'AGOST DE 1908


Tiana, 14 d'agost de 1908

Estimada família Camps:

He rebut no sé com i amb satisfacció la vostra postal des de Tiana. Us escric en nom de la senyoreta Maria Figueras que ara no pot ser aquí, són coses no pas greus... però, és que han passat massa anys i no pot contestar-vos personalment. Estic de dispeser del temps futur ací a casa seva. Sé que aquí al Maresme la calor no és tan forta com ací en el carrer Sant Honorat a Barcelona. Sort que estem en un tercer pis. Per la tarda amb tot obert, tenim la ventura d’escoltar les sirenes del port, el murmuri de la gent al carrer, els crits dels pardals, els xisclets de les orenetes i un airet que és fa agrair.

Demà la Maria es donarà per felicitada i serà tant feliç com pugui, com tots els anys, com ho serà cada quinze d’Agost. Cada any un any més, i un any menys segons com un es miri.

Jo, sóc un somnia truites que us escriu des del segle XXI, i que tornant enrera, s’embadaleix veient la vostra Tiana. Ara, no és com a la postal, però Déu n’hi do, és una vila que malgrat les bestieses que hem fet els del futur, jo el primer, la gent encara hi vol viure.

Abans d’ahir vaig anar a veure l’Esquadra naval més poderosa del món, l’anglesa, que ha vingut de visita a Barcelona. Com sempre tots els “gerifaltes” hi van anar per donar-los-hi la benvinguda, després els mariners s’han escampat per les Rambles i carrers dels voltants... s’havien d’esbargir!

Avui la Maria ha anat a veure els militars anglesos com jugaven a pilota amb els espanyols dins de l’aigua als Banys Orientals. En diuen Water Polo, la qüestió és que és distreguin. M’ha dit que era molt avorrit, que li agrada més el joc de la pilota, que en diuen foot-ball, que la pilota corre més.

Diuen els militars que sa majestat el Rei, nostre Senyor, continua creixent i que aviat serà un home. Ara només val deu cèntims... el segell de correus. Doneu-li una abraçada ben forta a la Mercè i a tots.

Ben cordialment des del vostre futur.



La Hemeroteca de La Vanguardia

• Edición del jueves, 13 agosto 1908, página 3


“En honor á los marinos de la escuadra inglesa, el Club de Natación «Barcelona», ha organizado un partido de Water-polo, que se jugará esta tarde, á las seis, en los Baños Orientales.
El team inglés será formado por la tripulación del acorazado «Bacchante», al cual elClub opondrá un equipo compuesto de sus mejores nadadores.
El match promete obtener el mayor éxito, siendo éste el juego favorito de la armada inglesa.”

dimarts, 29 de novembre del 2011

RING... RING...


A les deu en punt ha sonat el telèfon; era de l’Hospital de Badalona dient-me que confirmaven la meva operació de cataractes en el meu ull dret.

-El dijous a dos quarts de nou, estigui aquí net, polit i amb la bossa de tots els remeis que prengui i unes ulleres de sol. Hi seré.

Diuen que hi veuré tant bé. El meu amic Francesc, va dir-me que es va sorprendre al veure’s l’endemà al mirall, tan nítid.

Espero que així sigui, però sento “com una cosa” al pensar que m’han de tallar la còrnia, treure’m el “tel” i implantar-me una lent. Cada vegada m’assemblo més a un robot. Varem començar pels queixals superiors... pròtesi!, després en el cor dos “stends” de no sé quina matèria estan fets!, l’any passat una vàlvula al cervell que me l’ha deixat nou

Voleu dir-me si sóc de veritat?. Tornant a les preguntes transcendentals de quan vaig tenir ús de raó, qui sóc jo, i perquè soc jo i no un altre.

El divendres podré confirmar-vos si ENCARA SOC JO, si contesto sóc RTSBH en missió de proves, malament...

Del Google:

AO_Maru_the_Friendly_Robot_4_by_leoblanchette.jpg

leoblanchette.deviantart.com

600 × 686 - AO-Maru the Friendly Robot 4 by ~leoblanchette on


dilluns, 28 de novembre del 2011

VANITAT


El meu fill gran m’ha instal•lat un comptador de visualitzacions en el meu blogg, i m’ha ensenyat a través del “analytics” a descobrir des d’on venen les visites. M’he posat com un paó en zel, perquè per fi ha arribat Austràlia, on, no sé qui i de forma repetitiva ha anat al Rocar de Tiana, des d’una vila al nord-est del cinquè continent anomenada Townsville, i que ha romàs tres minuts i vint-i-sis segons llegint les meves tonteries.

També he vist que des de Lagos, Nigèria m’han llegit set pàgines i s’hi han passat vint minuts i trenta set segons seguint la nostra llengua a través del meu paupèrrim català i de la meva pobre persona, avui plena de vanitat.

Des de Madrid la capital del Reino, el darrer mes m’han arribat vint-i-nou entrades, i en “argot” futbolístic he tingut un setanta-vuit per cent de rebots. Doncs si, co, co, co. co... com els galls d’indi, estic que no s’hem pot dir res.

Si us plau, digueu-me alguna cosa, com diria en Lucho Gatica... “escríbeme, escríbeme...” Per cert m’han tornat a avançar encara més la operació de cataractes. Serà el proper dijous, l’u de desembre, el divendres diuen que us veuré més bé.



Foto del Google:

Pavo‑Real.jpg

leyendascuentospoemas.com

320 × 240 - sabia que los pavos reales no eran de su especie,


dissabte, 26 de novembre del 2011

CONTE DE NADAL


1947.- Estàvem a finals d’octubre i feia fresca. El senyor Carlus encara no havia muntat l’estufa de llenya amb tubs de llauna fins la teulada i, en Poldo encara havia de tallar la fusta amb tacs menuts amb la seva serra sorollosa. L’estudi estava net, gris i pobre. En Josep Maria, que era dels grans, ens deia als més petits...(un any menys), que els Reis no eren de veritat, que tot era una gran mentida.
  • Que no Josep Maria, que no. Que a Igualada, la mare m’hi va portar l’any passat i n’hi havien tres que anaven a dalt d’uns carros grossos, que en diuen carrosses... són maques tu!

  • Són mentida, tot és una gran mentida dels grans, per enganyar-vos. - va replicar en Joan, que també era dels grans.

El mestre ho escoltava i rumiava.

  • Aquest any passaran els Reis per Castellolí.

  • Que no pot ser, mestre, que jo ja sóc gran, que el meu pare m’ha dit que...

  • El Senyor Carlus us promet que el cinc de gener, a les sis del vespre, passaran els Reis. I prou, que hem de continuar la classe.

El mateix vespre, al voltant de la taula del menjador és reunien els del Quadre Escènic.

  • Que no, que no. Que no és possible muntar una bogeria com aquesta en un mes i mig, que no tenim pessetes! - Deia en Vicenç de cal Fogoter- tot posant-se la ma al cap-, com solia fer.

  • Però és pot fer Vicenç, digué en Joan de ca la Coloma. Que si, que vindran els Reis.

La Mercè i la Pepita van ser les encarregades de telefonar l’endemà amb en Zabala, que era el que ens llogava els decorats i disfresses pel teatre. El dissabte sobre, el pare i en Joan van anar a Barcelona, a veure el vestuari que volguessin. Van tornar el vespre amb l’Hispano de tres quarts de nou. Venien carregats amb tres fardells grans, que feien olor a ranci i a naftalina. Eren els vestits per vestir els tres reis... magnífics, increïblement bells, amb pells i “sobretodus” d’ermini i corones de veritat amb brillants i maragdes i perles i ors, i un turbant de sedes d’orient amb plomes d’estruç. Era un miracle. A en Joan li brillaven els ulls, el pare plorava i en Vicenç deia...collons, collons, collons...

També hi van trobar els vestits dels patges, més macos encara que els dels reis, doncs eren els que feien servir en “El Liceu” quan feien l’Aida. I com que feia tant de temps que no és representava... els enviarien la setmana sobre per recader.

Era necessari fer-la grossa i es van organitzar. De carrosses no ens en faltarien, i no en van faltar. Els carros ben guarnits amb ginebrons, grèvols i boixos amb boles vermelles, serien els trons de ses reialeses. Les joguines es van portar casa per casa, i pujades amb escales pels patges, fins a les finestres i balcons dels primers pisos.

En Manolo, el pastor de cal Carnisser amb ulls oberts com a taronges, va restar mut i estorat, agafant-se tota l’estona darrera la carrossa d’en Melcior, el Rei Blanc, fins arribar a l’Església on s’hi va agenollar, mentre es treia la seva boina eterna. Només es va aixecar per anar a besar el Déu fet nen.

Feia fred i els estels brillaven. Glòria a Déu en les altures i pau a Castellolí. I la bona gent cantava el “Desembre congelat confús es retira”...i feia un fred que pelava. Des d’aquell dia crec en els Reis i això que sóc republicà.



dimecres, 23 de novembre del 2011

CIUTAT VELLA



Els meus companys son tafaners, els hi agrada badar, com a mi. És fantàstic trobar i retrobar la gran ciutat al costat d’en Cisco i n’Enric, els meus amics de sempre. Ara, que hem tornat a ser joves n’estem orgullosos de la nostra amistat més que provada; descobrim carrers que abans feien bravada de pixum i escombraries. Com diu el cartell, L’INGENIO és un taller on la gent somnia la llibertat de ser lliure, “fiestas, maniquies, gigantes, cabezudos” i sobre tot bromes.

En el Barri Gòtic encara és possible gaudir d’antics comerços, on es venen coses impossibles, i veritats irreals, il•lusions. Tothom diu que estem en crisi. És veritat, però en un carrer de Ciutat Vella, en el carrer Rauric encara són capaços de vendre bromes, és un carrer net i amb ànimes pures. Jo si fos l’Ajuntament, pagaria per tenir un taller així i al seu propietari li donaria el Premi Ciutat de Barcelona. No més que això, ni menys.

dimarts, 22 de novembre del 2011

UNA NOIA SENSE NAS



Pels camins de la vida,
sobre el jardí del viure,
damunt de les heures,
en mig de la balustrada
aixoplugant-se de la pluja
i els sols dels temps,
l’he trobada dalt del cim.

Plorava.

Li havien trencat el nas,
a ella,
que era del jardí la més bella,
la més formosa de Barcelona.

No ploris amor meu
que també ets maca sense nas,
no ha estat ni el vent
ni el tro, ni la pluja.
Algú que envejava la bellesa
i el marbre dels teus llavis.


Foto: Francesc Borràs

dissabte, 19 de novembre del 2011

CAL FER-HO, I ÉS DE JUSTÍCIA...


Fa tres setmanes vaig anar a L’oftalmòleg de la Seguretat Social, no hi veig bé de l’ull dret. La doctora, una dona amabilíssima, va fer-me una visita complerta i eficient. Va comunicar-me que tinc una cataracta.

- S’hauria d’operar, cada dia anirà a més...

- Doncs fem-ho doctora.

- Signi aquí, és per la intervenció.

- Ho comprenc senyora, quan serà?

- És difícil dir-li amb exactitud, però segurament d’ací amb sis mesos.

- No hi ha dilacions?

- Pel moment no, va dir-me la metgessa, si és produís ja l’hi trucarem.

Han passat dues setmanes escasses. Truca el telèfon...

- Si doctora, sóc jo...el Divendres, 9 de desembre?.. tant aviat?...

- Formidable doctora, si, passaré aquest dilluns que ve per fer-me les anàlisis. Gràcies, molt agraït.

D’això se’n diu eficàcia. D’això se’n diu professionalitat. Malgrat els mals auguris i la mala llet d’alguns, això funciona bé, molt bé, extraordinàriament bé. Us ho prometo.

Foto: del Google

Miembros‑del‑personal‑sanitari_54141235203_51347059679_342_226.jpg

lavanguardia.com

342 × 226 - ... Gràcia a la manifestación convocada en plaza Sant Jaume Luis B. García