Jo tenia una gossa l’any 1978, era una gossa cadella, jove i esbojarrada. Era un problema, per què tot ho trinxava, era un nervi de bèstia, no era pas dolenta, estimava als nens amb bogeria. Pel matí, quan sortíem de casa la lligàvem amb una cadena llarga. Teníem un jardí molt gran.
Al capvespre, en tornar de treballar i els nens de l’escola ens rebia amb tot l’efecte, que era capaç de demostrar. El 2 de gener de 1978, a les nou de la nit, la Geisa no ens va saludar amb els seus habituals lladrucs. Es va enganxar el collar metàl·lic amb un cable elèctric...!
Avui he plorat per un gos...
pobre Geisa, pobre amiga!
T’he trobat travessada
pel llamp de la mort
i penjada per l’eternitat
dels teus goigs.
Els nens...
son els nens !
- vas dir
i pobre boja d’amor,
fidel fins el cansament,
vas tibar i tibar
del fil del mai
i el sempre ha vingut a tu.
Deixem fer-te plorant,
una tomba ben fonda,
en el mig del teu jardí,
a prop dels teus amics,
els meus infants,
perquè escoltis
els seus crits i veus
i dels ocells
els seus cants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada