Ara, quant la cosa comença a minvar, al menys en la condició i l’aspecte físic, ara, però que el cervell encara pensa i que m’han ensenyat una mica com manegar un ordinador, vull transmetre a la gent que he estimat i que encara estimo, l’agraïment per haver compartit la meva vida i d’alguna manera haver-la influenciat i conformat. Aquesta idea no és pas meva, l’he copiada del meu fill Jordi, que és una persona sàvia. Serà probablement més avorrit, però intentaré fer un esforç de memòria. Segur que em deixaré a moltes persones, que no me les voldria deixar, però el meu arxiu, no són res més que neurones, que cada jorn no sé quants milions en marxen i que difícilment tornaran.
Els meus primers records son pel Pare i la Mare, les meves dues germanes Maria Rosa i Júlia, els meus companys d’escola, en Pere de Cal Bonhome: Pere Costa i Pelegrí, amic estimat, amic perdut, l’Enric de Cal Justino veí de pupitre, en Josep Maria de Cal Carboner, en Josep Guixà i Serra de Ca la Marieta. Encara sucàvem la ploma al tinter. I el papa de tant en tant preparava una ampolla de tinta amb unes pòlvores.
Persones, grans personatges el meu entendre d’infant, com en Poldu de Cal Fuster i la Mercè la seva dona, la seva filla Concepció, cop de martell! En Jordi el ferrer, ferrer que ferrava, - Jordi, fes-me una rutlla! L’agutzil, en Joan de Ca la Coloma, La Vella Coloma , la seva néta la Josefina, roquera en temps del Rock. En Vicens de Can fogoter... l’Hortènsia. En Cisco de les Cabres, gran filòsof segons el meu pare. N’Isidre de Cal Xic i el seu matxo. La meva gran amiga Valentina, la vella de Cal Patxó, la Carmeta. En Jaume i la Rosita de Can Jaume, la Rosa, l’Eulàlia...les classes a l´escola. En Pol·loni gran paleta, sempre sense presses... pausat. En Mario de l’estanc, ens feia esperar les seves coques de pinyons i d'ametlles regades amb aiguardent. On és la mistela d’en Venanci?
En Miquel de Can Pere Gros, era el més gran de la colla, era quasi bé un xicot gran, amb el seu posat de que ho sabia quasi bé tot... Ho pot ser és que ho sabia?
La Teresa de Cal Grasset amb els seus contes meravellosos a la vora del foc, mentre berenàvem pa torrat amb oli i sal davant la seva llar de foc. La Massiana, que ens ajudava a buscar els bolets que no trobàvem. En Cisco de cal Forner i la Vella Fornera, en Rafel i el seu ordre. En Peret, de La Brillante, un xarop de grosella!
Temps d’Antonio Machín, Jorge Sepúlveda, Marino Marini...Temps de les primeres tímides arrambades, amb les mares i iaies vigilant... després del cinema al centre. Per cert, la primera pel·lícula que es va fer a Castellolí es deia “Diana”.
Un altre persona que no puc oblidar, és en Vicens de Cal Rei, el primer discjokei de Castellolí, amb discs de baquelita... “Santander, eres novia del mar...”
La Festa Major de Sant Feliu a l’era de Cal Caló i a la matinada, tornar a peu pel Catarro. Compte, no us foteu a baix.
Continuarà als 16 anys...
Els meus primers records son pel Pare i la Mare, les meves dues germanes Maria Rosa i Júlia, els meus companys d’escola, en Pere de Cal Bonhome: Pere Costa i Pelegrí, amic estimat, amic perdut, l’Enric de Cal Justino veí de pupitre, en Josep Maria de Cal Carboner, en Josep Guixà i Serra de Ca la Marieta. Encara sucàvem la ploma al tinter. I el papa de tant en tant preparava una ampolla de tinta amb unes pòlvores.
Persones, grans personatges el meu entendre d’infant, com en Poldu de Cal Fuster i la Mercè la seva dona, la seva filla Concepció, cop de martell! En Jordi el ferrer, ferrer que ferrava, - Jordi, fes-me una rutlla! L’agutzil, en Joan de Ca la Coloma, La Vella Coloma , la seva néta la Josefina, roquera en temps del Rock. En Vicens de Can fogoter... l’Hortènsia. En Cisco de les Cabres, gran filòsof segons el meu pare. N’Isidre de Cal Xic i el seu matxo. La meva gran amiga Valentina, la vella de Cal Patxó, la Carmeta. En Jaume i la Rosita de Can Jaume, la Rosa, l’Eulàlia...les classes a l´escola. En Pol·loni gran paleta, sempre sense presses... pausat. En Mario de l’estanc, ens feia esperar les seves coques de pinyons i d'ametlles regades amb aiguardent. On és la mistela d’en Venanci?
En Miquel de Can Pere Gros, era el més gran de la colla, era quasi bé un xicot gran, amb el seu posat de que ho sabia quasi bé tot... Ho pot ser és que ho sabia?
La Teresa de Cal Grasset amb els seus contes meravellosos a la vora del foc, mentre berenàvem pa torrat amb oli i sal davant la seva llar de foc. La Massiana, que ens ajudava a buscar els bolets que no trobàvem. En Cisco de cal Forner i la Vella Fornera, en Rafel i el seu ordre. En Peret, de La Brillante, un xarop de grosella!
Temps d’Antonio Machín, Jorge Sepúlveda, Marino Marini...Temps de les primeres tímides arrambades, amb les mares i iaies vigilant... després del cinema al centre. Per cert, la primera pel·lícula que es va fer a Castellolí es deia “Diana”.
Un altre persona que no puc oblidar, és en Vicens de Cal Rei, el primer discjokei de Castellolí, amb discs de baquelita... “Santander, eres novia del mar...”
La Festa Major de Sant Feliu a l’era de Cal Caló i a la matinada, tornar a peu pel Catarro. Compte, no us foteu a baix.
Continuarà als 16 anys...
3 comentaris:
Hola Carles, sí qu'he rebut els teus comentaris, el què passa es que treballo i em conecto poc, però m'ha fet molta il.lusió rebre el primer comentari d'un bloggermaníac que no és del meu entorn!! i ademés tan positiu i vital ! quina canya !
Veig que tu tens una gran vocació d'escriptor, això es genial i molt bó per la salut, no hi ha dubte!!
Et desitjo lo millor en aquesta vida, que la disfrutis moltíssim, que veig que ja ho fas, i gràcies per el teu ánim i entusiasme !!!
una abraçada
Marta
Marta,estic content de la teva resposta, estic content que estiguis animada. Jo ja sé que després d'una tongada de quimio i de medicaments tan forts et deixen
fet un desastre, però el cap d'un temps,mes o menys el cos s'hi acostuma,com la meva dona a la
Renfe (treballa a Castelldefels)!!
Però no parlem de coses tristes i
tinguem confiança amb Na Magdalena Alvarez. Soc un desastre, ja parlo de política.
Adéu, una abraçada.Carlesdetiana.
Monda ets una lironda, celebro que tot vagi bé. Ara ve Nadal, matarem un pobre gall, li farem les mil i una putades, el farcirem, li tallarem les potes , les posarem a l'olla del dinar,i com que en sobrará, del que quedi encara en farem canelons i si no t'agraden en podrem fer croquetes.
No és tampoc cap chollo haver nascut gall. El mon esta ple d'injusticies.Bon Nadal, Mondalironda, per tu i per tots els teus.
Carlesdetiana.
Publica un comentari a l'entrada