Avui la meva dona m’ha portat d’una caixa de ferro de “seguretat”, que estava a terra en el meu despatx a la feina, una relíquia dels meus disset anys. Haig de confessar que és absolutament infumable; és ben veritat que “con Franco” vivíem millor. No podia imaginar, que el que llavors intentava escriure , fos tant dolent i cursi. Però refot, era el temps que jo ja arramblava amb els Platers i la Françoise Hardi, la Pétula Clarc, els Cinco Latinos, en Charles Aznavour i l’estrena del Rock de la Cárcel al Cinema Mariland amb n’Elvis, movent-se com un possès.
Definitivament no he estat tocat pel do de l’erudició ni l’escriptura. Abans de cremar- les o llençar-les, esperaré un temps. Un bon amic m’ha dit que no les llenci, que és un record d’un moment. Concretament una“poesía” és del vuit de Gener de 1963, recordo molt bé la circumstància i va ser després de un “guateque” amb “ponche” d’en Manolito al menjador de Can Cisco Borràs. Feia massa fred encara per anar sota la figuera. Arribant a la pensió ho vaig escriure. No us preocupeu. Si resisteixen el foc, pot ser que “en la intimidad”, i sense gravadores un dia surtin a la llum, amb la meva vergonya,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada