Ahir, l’insomni del nét,
va angoixar el meu esperit.
Avui, després de les meves
angúnies, un alè d’esperances,
torna a ventejar les meves
fràgils fulles de vida i m’empeny
a cercar un nou horitzó
dins un món on tot tremola,
on tot es mou,
en una vida molt bèstia,
en un món que ningú entén,
però que tothom volem viure.
Avui, el nét, escaldufat,
després del bany de sol
i el remull a la piscina,
s’ha llevat de bon humor
i ha vingut a fer mandretes
amb els avis cofois
del dolç despertar...
Bon dia ,bon dia,
bon dia pel matí,
la lluna s’amaga
i el sol torna a sortir!
Abraçades i afalacs,
una joia d’obrir els ulls
mentre els seus pares dormen.
Bon dia Abril, bon dia Quico.
6 comentaris:
Ui! quin goig... aquestes mandretes i els complicitats d'avis i néts! Per molts anys els pugueu gaudir, Carles!
Serà bonic llegir-los aquest poema quan siguin grans.
Aaaai!! però què tendre, ostres!! M'agrada molt, molt!!
Com enyoro una relació amb els avis que no vaig poder tenir mai!! Dos d'ells van morir molt, molt abans que jo nasqués, una altre quan jo tenia un any i mig i l'únic que recordo una mica va morir quan jo tenia cinc anys i mig...
Aviiiiii que vols que et faci un pitet a punt de creu? Em surten bé!! :-))
Aquests ratets amb els menuts ens omplen l'ànima. Quanta felicitat porten els marrecs. I nosaltres que hi veiem la continuitat ens cau la bava. Anton.
ja estàs millor?
Quina sort Carles...aprofita-ho.
Petons
Publica un comentari a l'entrada