Uns dies amb els Tiets,
que el temps s’acaba en l’interludi,
de la vida que encara ens queda,
viure una mica més cada dia,
i la gata que n’és testimoni,
espera que no li faltin
les mandonguilles per sopar.
Esta grassa i lluenta,
Els seus ulls misteriosos
cerquen el temps que passa
i un racó per dormir
i esperar que mai passi.
No és mansa,
és esquerpa i deixa anar
les urpes silencioses.
Fa mal, té mala bava.
és la mixeta,
reina i senyora de la nit.
No miola,
no se li coneix amic ...
i calla,
com una reina del bosc.
Magestàtica i altiva,
només permet la mà d’en Venanci.
Arriba la tardor... i plou,
Temps de melangies.
que el temps s’acaba en l’interludi,
de la vida que encara ens queda,
viure una mica més cada dia,
i la gata que n’és testimoni,
espera que no li faltin
les mandonguilles per sopar.
Esta grassa i lluenta,
Els seus ulls misteriosos
cerquen el temps que passa
i un racó per dormir
i esperar que mai passi.
No és mansa,
és esquerpa i deixa anar
les urpes silencioses.
Fa mal, té mala bava.
és la mixeta,
reina i senyora de la nit.
No miola,
no se li coneix amic ...
i calla,
com una reina del bosc.
Magestàtica i altiva,
només permet la mà d’en Venanci.
Arriba la tardor... i plou,
Temps de melangies.
2 comentaris:
Ara la conec a la mixeta que treu les urpes!! :-))
M'agrada moltíssim com escrius, Carles, t'ho dic ben de veritat :-))
Bona nit, Carles!
Aquesta Mixeta em recorda força el meu Chomsky. Vaig posar una descripció seva a:
http://elmondelacuina.blogspot.com/2009/09/arros-amb-conill.html
Nosaltres tenim un Mixitus i és molt dolç!
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada