dijous, 26 de maig del 2011

LAURA


Laura, estimada amiga :

Ens te emocionats el teu retrobament deprés de quaranta nou anys. I tot gràcies al teu record, a l’amistat que et tenia la Dolors, a la seva memòria absolutament prodigiosa, a això que en diuen Google, al Facebbook i d’altres bruxeries.
Si em contestes vol dir que hi ets, malgrat en Franco, en Chàvez i d’altres delicadeses que no venen al cas. L’important és que tu hi ets, que nosaltres hi som i que malgrat tot un oceà, malgrat els temps passats, malgrat les malalties, a través de l’espai podem abraçar-nos i dir-te, que mai t’hem oblidat, que t’estimem i que esperem veure’t molt, però molt aviat.
T’acompanyo una cançó del nostre... del teu Lluís Llach. Durant aquests anys d’absències, cada vegada que l’escoltàvem dèiem :
  • - Què se n'haurà fet de la Laura ?...
  • - Gràcies Laura per ser-hi.

Laura

(Lluís Llach)

I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.