Quan pugui
si es que puc,
quan vulguis,
si és que em deixes,
faré baixar del cel
fins el Maresme,
un trosset de sol,
i li demanaré a la lluna,
que em doni
la claror
de la teva nit,
per il·luminar
les meves tenebres.
Et seguiré així,
encara que no ho sàpigues,
tant si és sí,
com si és que no
i, per les dreceres
del viure suraré
fins l’infinit
dels teus sospirs,
més enllà de les estrelles,
i més enllà de la meva mort.
A la meva dona.
1 comentari:
Somric... i és que trobar aquest oasi enamorat entremig d'alguns posts carregats de raó reivindicativa, em demostra que, malgrat tot, hi ha coses que no hem d'oblidar mai... i l'amor n'és la primera! :-))
Enhorabona a tots dos! :-)
Publica un comentari a l'entrada