Alenteixo profund,
al Portugal estimat,
on la crisi és ja perpètua,
on hi manquen les botigues,
on s’han empassat l’orgull,
on en Salazar enyoren,
on les obres públiques
estan aturades,
on les altres no existeixen,
on quasi bé tothom té feina...
... a baix preu,
on la meitat
voldrien ser Espanya,
on els espanyols
no en voldrien sortir.
La bona gent
encara es pregunta,
“por que...por que...por que”?...
i les cases són noves,
i els carrers són buits,
i les ànimes són velles.
i la culpa sempre és de l’altre,
mentre que a Lisboa
fan ponts impossibles,
i la gent
torna a l’estimball,
torna a Angola
torna a Moçambic.
Cels blavíssims,
de dies atlàntics
de terres on cantaven
“Grândola vila morena
terra da
fraternidade”,
mentre els clavells
i el roig dels esperits
inundaven els cors.
Terra d’esperances,
carrers sense gent,
terra de fraternitats,
Europa només ha estat
el somni d’un capvespre
llarg a Lussitania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada