- “¿Qué hace señoraé? ¡Siéntese!
- No quiero sentarme, tengo que bajar en la próxima parada.
- ¡Que se siente coño!, yo ya sé porqué se ha levantado!.”
La mare va aixecar-se del
tramvia, quan passava per davant d’on havia estat el monument a Rafael de
Casanova, per a donar testimoni i
homenatjar al Conseller en Cap. La mama va arribar a casa plorant de ràbia i es
va abraçar al meu pare. Són mala gent, però és que ens han vençut.
- No Maria, no ens han vençut, dobleguem-nos com els joncs i resistim. Deixem passar l’aigua... Esperarem.
Tenim el temps que ens dona la Història, i és molt...
abraça’m Maria i fem un altre fill. Farem un “elefantet amb trompa”. I la meva
mare el va abraçar fins el darrer sospir. Més o menys nou mesos després naixia
jo al carrer Pere IV 416, farmàcia.
Ahir, aturat a la
Gran Via, en un moment de soledat
multitudinària, vaig posar-me a plorar, mare, pensant en tu, amb el pare, amb
les germanes i amb els amics que m’heu donat aquest sentiment d’amor a la Democràcia, a la Llibertat i a la Independència.
T’estimo mare, gràcies per
aixecar-te al tramvia l’onze de setembre de 1941. La Maria, la meva mare era
andalusa, concretament de La
Puebla de Cazalla. Quasi res, catalana autèntica.
Fotos: Francesc Borràs
4 comentaris:
Ara, mira, Carles, m'has emocionat fins a les llàgrimes!
Gràcies, maria, mare del Carles...
Gràcies Carles
Son llagrimes de joia. Jo estic encara en estat catatònic. Estem desperts Carme? Visca Catalunya, nosaltres només som una politja de transmissió dels sentiments que hem heretat dels nostres sentiments. ADN català, tant se val els orígens, som la nostra cultura.
Uaaaaaaau, CARLES!! Es veu que, tant tu com jo, en aquesta Diada, ens ha donat per homenatjar les mares... Ei, quines mares!! :-))
La teva andalusa, la meva de Barcelona, però filla de murcià ;-))
Assumpta, estimada amiga. Un dia fa exactament 30 anys, li vaig prometre al Dr. Vall, un amic que s'estaba morint de càncer, que un jorn podriem arribar a la independència. Ara per fi puc estar segur que el camí que hem emprès, ens hi portarà.
Segur que serà molt dur i ens dirant de tot, però això ja és imparable.
Publica un comentari a l'entrada