Castellolí.- Primavera 1936
Santa Maria,
mare d’Emmanuel.
Que alguns diem,
que potser és Déu,
si és que ho És
i vos podeu, dieu-Li
que ens faci ser justos
en el nostre limitat criteri,
d'éssers vivents
i infinita petitesa,
per fer de la justícia,
el nostre Nord
i la nostra guia.
Que la prudència
no ens faci traïdors,
a les nostres limitades
i a ben segur equivocades
conviccions i realitats.
Que, se us faci senzill
comprendre aquest pobre
ser, aprenent d’home
i cercador del plaer
encuriosit de la vida
i de la llibertat comuna
tan difícil d’abastar.
Ara i en l’hora
del punt i final.
Amén.
*********************
Pare nostre que esteu
per tot arreu
i que a tothom,
i a cadascú,
ens abasteu.
No cal que ningú
us santifiqui.
No cal que ningú
us doni glòries.
No cal que fem
del vostre ésser,
-si és que hi sou-
ablucions amb aigua beneïda.
Pobres diables vanitosos...
Això sí,
si esteu ací i ens sentiu,
desitjaria estar amb Vos
i gaudir de l’univers,
encara que em conformo
amb el cant de la vostra merla.
...Que sou Vos potser... Pare?
Jo Senyor, en tinc prou
amb el meu Rocar,
amb els seus pins rodons,
en llurs verds i els lladrucs
d’un gos llunyà,
que ara borda
al bellmig de l'infinit proper.
Ara, ja són del migdia les dotze,
aviat hauré de pensar
en el dinar, que mai em falta,
perdoneu-me l’egoisme
i apropeu-me un xic més
a l'amor pel proper
i pel foraster.
Jo no tinc pas
deutes que perdonar.
Més aviat a les persones
a qui he faltat
els hi demano perdó.
No en tinc més excusa.
sóc tan poca cosa
en la meva humana condició...
No més us demano Senyor
una mica d’indulgència,
per un amant del Rocar,
i un enamorat de Castellolí,
un amant de la terra,
que em sembla, que és cosa vostra.
I és casa meva
mentre Vos no em xucleu la vida
i em desnoneu vers
potser a l’acabament
o la dilució dins aquest univers
que tant estimo
i que Vos ens heu lliurat.
Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada