AHIR VAIG SORTIR DE CAN RUTI...

Ahir vaig sortir de Can Ruti,
Encara amb les ferides obertes,
Amb el cor encongit, i amb neguit de viure.
Sembla que m’han fet un bon pedaç¡

Ara no cusen... sóc com una cremallera.
Pot ser que el meu Cervell,
Després de tantes proves,
Estigui dividit com un “Carpaccio”,
Ara en diuen TAC…
Tot gràcies a uns àngels de la guarda,
Dr. Añez i cares verdes ,
Sens rostre i ulls brillants…
Sóc com Matrix,
Sóc com un àngel ressucitat,
Amb pensaments de suro
I ànima fina i fràgil,
Com un full de paper de ceba.

Amics, torno amb vosaltres
D’un curt viatge
Al regne del mai.

HIDROCEFÀLIA

Ahir, vaig sortir de l’Hospital de Can Ruti, després d’ haver-me trepanat la closca per buscar – com si fossin bolets- el forat per on se m’escola la vida, per on arriba la mort….

Un trepant al cap -sens anestèssia total-, no és una cosa agradable. És com si et belluguessin El Cervell. No fa mal, però tampoc és indolor, imagineu-vos el vostre Cervell collat a un Túrmix i tot el que sou , el que heu estat i el que podeu ser, a l’albir d’una batedora, tot plè d’esquirles de crani i trossets de Cervell…ai exs! ¡…

Diuen que d’ací a un mes, hi tornarán a la càrrega. Ara ja sabran el que tinc i el que tenen que cercar i guarir. Ho poso tot a les mans del cirurgià i de Déu

IMATGE: GOOGLE

TERRASSA D'ESTIU

M’està esperant la primavera,
el sol però s’ha amagat
i la neu cau i cau
amb dolça persistència,
amb implacable crueltat,
cercant la rendició
del meu esperit,
mentre el blanc
agafa gruix,
un gruix insensible
i sens ànima.

La llum però tornarà
i el color de les
meves flors i de Can Roca,
donarán vida al gris.

LA FONT DEL POBLE

La Font del Poble,
fa una aigua fresca i clara.
A la font del torrent
hi anem amb la mare,
cap a la vesprada.
Fa una aigua gelada,
fresca i clara,
com la seva mirada
tan dolça...com el seu bes,
tendre i proper.

La mare està enterrada
sobre la font,
on el sol escalfa
i els ocells canten
cançons de primavera,
allà on trencava
els càntirs, jugant
a mullar-nos
tot bufant pel broc gros.
amb en Josep Maria
de Cal Carboner ...

No ho faré mai més
mama...
home Carles...!
- demà hi aniré sol,
o amb en Pere de Cal Bon Home,
que no és tant enjogassat
i no em fa córrer.

Quan sigui gran mare,
i guanyi molts cèntims
et compraré un càntir.
Vale...?
Si Carles, Vale
i somriu dolça com sempre....
Fins aviat Mare !

LA PANXA DEL MEU AMIC

La panxa del meu amic,
és una una panxa rodona,
respectable, confortable,
amical i respectuosa.
En el meu amic li dona
un aire cardenalici,
una àurea de dignitat
mai perduda i sempre trobada.

No és com la meva,
descontrolada, i plena
de vicis inconfessables
i desitjos mai satisfets,
la meva panxa
és un apèndix pecador.

...Com puc anar pel món
amb un pes així.
Tu amic meu,
que tens com amic
al bon Déu, demana-li
que em tregui
aquest pes de sobre.

DALT DEL VELL CAMPANAR

Una mica més,
i gaire bé migdia
a l’església vella,
dalt del vell campanar...
el bes a la mà
i ens mirem amb esguards
eternals d’amor futur
i per sempre.

Al fons de la vall
El Puig d’Aguilera,
Sota, Castellolí ens espera.
Mirades d’amor,
mans de vida
sempre estaré amb tu,
amb la teva companyia.

Mans
tot son mans
i les flors del bosc,
ens perfumen.
Flors del bosc
ara que ja soc vell
i tu encara ets jove.

LES IRES DEL TEMPS

Com un fantasma, com un esperit
que vetlla i no dorm,
com una ànima sense cos,
com un cos cercant la llum,
avui m’he acostat a Castellolí,
a la recerca de les seves fonts
i als seus verds i bardisses,
a la font de Can Tardà,
on és recullen les aigües
de l’obaga de Rocaestret.
On és recullen els amors d’infantesa...

Ja no hi sóc a temps,
Les ires del temps no han passat en va,
però m’hi he trobat
a cars amics d’infantesa
i joventuts perdudes.

Casualitat ...
o potser el bon Déu,
m’ha apropat a la Rosa,
m’ha apropat en Miquel.

I tot per recollir l’aigua
de les fonts de la vida,
ara ... quan les forces minven
i la joventut se n’ha anat.

Imatge: Eglésia vella s/XVIII
Ajuntament de Castellolí