PORTES

Porta dins d’una porta,
porta vella
a la porta.
Segles d’història,
claus d’eternitat.

D’on vénen els orígens,
qui porta la identitat,
la raó la té el temps.
El teu, el meu,
són els jorns d’estimar.

UNA GRAN CAGADA.

Gran merderada,
la del gos de Moià.
No es pot patinar amb patins,
no es pot usar l’eskate.
No es pot jugar
amb les pilotes,
“les de cuir o similars”.
No es pot anar amb bicicleta.

Així està la plaça...
buida,
sense vida,
sense nens,
sense jovent,
sense gent,
sense les rialles
i sense els xisclets...
...absència de joia.

Amb una immensa tristor,
fins el grís del cel
ens acompanya.

Gràcies Sr. Rector,
mercès Sr. Batlle,
la plaça està en silenci,
neta dels nens,
neta de nenes.
Tinc l’anima buida.

CEL.

Des de la meva finestra,

al cel i són el blanc i el grís
dels núvols.
Sota, el verd i la terra
els hi donen suport.

Pins rodons,
pins pinyoners,
amb pinyons
gust de reïna.

El meu Rocar a la esquerra
i al fons
s’endevina la mar blava.
Sota , les casetes de Can Roca,
sobre, els camps llaurats.

Ha arribat la tenebra,
ha arribat la foscor,
des de la meva finestra,
des del meu mirador.

LA COL DE L’HORT

Mireu-la tot ufana, arraulida
i rostida pel fred de febrer.
Aquesta gelor que s’arrapa
a la pell de la col
de l’hort de Cal Tendre.
A l’olla de l’àvia,
serà bullida, amb trumfes
de la mateixa terra.

Després ja estatovada,
amb cansalada “viada”
reberà el fregit
amb botifarra negre.

Menges d’hivern...

LA VELLA BOTA

És una bota grossa i vella,
la única que resta al celler,
té un ví molt vell i negre
aspre i agre, eixut i franc,
sense dolçaines, amic,
vinagre d’en Venànci.

Des del quaranta tres,
aquest ví, ha recollit l’agró
i la gana de la guerra perduda,
les males llets,
i la fam dels quaranta.

Jo m’estimo aquesta bota,
per què fa bones
les amanides
i em fa sentir companyia,
quan baixo al celler fosc.

Aquesta bota, té un any menys que jo
i jo tinc un any més que la bota.
Companya....

Foto: Jordi/Marta

ELS SECRETS DEL CELLER.

Qui sap de quan,
qui sap perquè,
amb un forat al mig,
diu una frontisa orfe a la porta
que ací i guardaven
el carro i el matxo.

I en Venanci
ho va pintar de blanc...
era l’antiga porta
del darrera,
amb un forat per la viga.
Era un forat pel forrellat.

Que l’enemic no passi...
passarà pel davant.

Tant em fa que em critiquin,
és igual el què faci o digui.
el resultat sempre serà
el mateix, som insolidaris.

Som catalans,
ves què hi voleu fer.
Se’ns nega fins i tot
la capacitat de demanar,
el dret de sobreviure

Si devem,
encara que volguem
pagar el que es deu,
no tenim dret,
a ser honestos...

Doncs prou,
nosaltres no som
“d’eixe món”,
Els hi donem la independència
i que ens deixin treanquils,
per a poder
canviar d’aire.

Del Google

Guifré el Pilós

580 × 293 - 97 k

- jpgapic.es