PERDONEU-ME.

Dispenseu el meu silenci, però burjant en la memòria dels temps, cercant en els discs de la meva història i la de les meves sagues, he trobat mil dreceres que em porten a pares, àvis, rebesàvis que jo no tenía controlats del tot, i que s’hem amagaven darrera els silèncis de l’oblit.

A mesura que vaig tibant del seu fil, surgeixen contents també de trobar-me, i parlen amb mi. I jo parlo amb ells pels rastres en forma de fotografíes, documents, arxius fotogràfics, gent indignada a l’Andalusía
per l’oblit a la meva àvia, mestra nacional, hemeroteques de La Vanguardia, Archivo Nacional, etc, etc.

I eus ací, que ens teniu a la Dolors i a mi cada día, hores i hores llepant dels moments i de les escletxes del que ha estat el treball i el viure dels nostres ancestres, emocionant-nos, de quan ells és van emocionar, riure i també plorar.

Fem servir un programa “Genoom”, que ens és de gran ajuda i ens coloca a cadascú, passats i presents allà on ens correspon. Aixís doncs, perdoneu-me del meu sil.lènci, perquè els meus comentaris no us arribin, o el Rocar de Tiana resti poc comunicatiu.

De fet qui va començar aquesta plaent activitat, és el meu fill en Jordi, que és el detectiu, el Pepe Carvallo de la meva, de la seva Història.

1885.- LA IAIA MARIONA

Estimada Avia:

Avui t’he vist per la finestra del meu ordinador, per un forat en el temps, per un forat de la vida, que per a tu àvia va ser tan breu. Mirant els teus ulls, m’endinso fins el teu cor, en els teus deu anys quan eres una mosseta i que tot just arribaves a esguardar la vida.

Tu ja coneixies el que sería el teu amic, el teu amant, el teu marit, el meu avi en Miquel, que tant vas estimar i que tant et va adorar. Tot això ho sé iaia, pel teu fill en Carles, el meu pare.

Estic ara ací, en la meva mansarda, assegut, mirant-te fit a fit als ulls i tornant-te l’esguard somrient, que tu m’albires, amb aquets ulls tan meravellosament verds, abans de que et fessis una gran dona. Jo àvia, estic embadalit veient-te amb els teus, que també són els meus, encara que - de moment- no els reconeixi.

Esteu a Can Ricard, al Poble Nou, que després seria Barcelona. Digue’ls-hi a tots que també els estimo, però a tu més iaia, la meva iaia.

Carles, fill d’en Carles, el teu fill.

GENEALÒGIC.

Fa més de vint anys, veient que la salut del meu pare anava a menys, vaig decidir que era el moment de treure de les capses de cartró i galetes, totes les fotografies dels meus ancestres, que els meus pares Carles i Maria, hi havien dipositat i guardat a través de la seva perllongada vida.

Jo, de petit hi jugava, les vèia com unes càpses misterioses, on em trobava amb un passat del que no havia conegut res, ni tant sols pels avis. El veure’ls tots tant seriosos, preguntava per que no reien mai, llavors la mare que sempre reia, deia... és que no en tenen ganes!

Vaig començar per preguntar, a mesura que anava ordenant les fotografies, tot el que els meus avis no van poder explicar-me, la mort els va sobtar i s’havía acabat la història. No, intentaré fer un àrbre genealógic i l’aniré fent de mica en mica, sens presses.

Estem escanejant ara, totes aquestes fotos, i a l’ampliar-les, estem descobrint una cosa meravellosa, que els testos s’assemblen a les olles. Que el meu fill en Jordi, té més que una retirada a Miquel Casanovas i Inglada, nascut probablement cap l’any 1850, que la tia Maria nascuda vers l’any 1885 s’assembla sorprenenment, a la meva neboda Núria quan era petita. I que el primer Carles de la nissaga, era un home instruït en la química dels colors, i que... jo també he estudiat química...i em dic Carles i que sorprenentment sempre escric sobre els colors.

VARIACIONS I DIVAGACIONS (cliqueu aquí)

Estic escoltant les “variacions de Goldberg” de J.S. Bach. És una música complexa, perfecta, d’un virtuosisme absolutament excels i una execució exemplar. Em trasllada al setè cel.
De sobte agafo els Evangelis i els obro a l’atzar, és un costum que de tant en tant m’agrada fer-ho i em surt, com no, el meu amic en Lluc, el poeta Lluc, entre altres coses també Apòstol.

Mentrestant el pianista Glen Gould, combina les variacions recargolant-se cap al cel i projectant-me vers la pau infinita. M’emociono, se m’ humitegen els ulls i gotjo d’aquest matí de Juny, mentre la meva néta convalescent de varicela, és mou i juga al meu costat.

Torno als Evangèlis i a en Lluc, que em diu:

“Per aquells dies sortí un edicte del Cèsar August que es fes el cens de tot el món. Aquest cens es féu abans que el governador de la Síria, Quirini”...

Refot amb els Siris, ara també estan en brega i a en César August, no se li acut altre cosa, que fer un altre cens, i universal. No us enganyeu pas, tot aquest control és per pagar impostos. Com ara. No us dic res... i sense ordinadors, targetes de cens, i meses electorals!
Ara les variacions, es tornen més lentes i relaxants, el meu amic, en Joan S. Bach és com un ungüent benfactor.

Quina sort Lluc tenir-te al meu costat, després de quasi bé dos mil.lènis, quina sort d’aquesta música, quina sort de tots vosaltres.

Foto: del Google

CAMINEM

Caminem Enric
pels camins del viure,
pel bosc i per les dreceres,
cap el nostre paradís
que volem aprofitar,
cap a les aigües
que no és poden perdre,
sobre aquesta terra
que tant estimem.

Un pas darrera l’altre,
tots dos, tots tres,
tots sis,
amics de fadrinesa,
caminem,
que el món tot just comença
i jo encara puc caminar.

Foto: Francesc Borràs, el tercer amic

L'HONESTEDAT

Avui un vell i car amic m’ha ofès, no per això deixaré d’estimar-lo, però m’ha tocat un sentiment que tinc de respecte, vers els polítics i vers la seva honestedat. Jo ja sé que n’hi ha uns quants que no són aigua neta, ho accepto i penso, que com a membres d’una societat imperfecta, n’hi ha de corruptes, d’aprofitats i fins i tot de pèrfids. Però no puc acceptar, que es vullgui crear un sentiment generalitzat, de que tots són malvats i dolents. Pot ser, que una minoría sigui així, però de cap manera tots.

Poden ser rucs, maldestres, incompetents, ignorants, presumptuosos, arribistes, i sobretot vanitosos. No estic d’acord, en que la major part sigui deshonesta, la major part vol el bé comú, però el que passa, és que per accedir a la funció pública cal fer-se visible, cal fer-se notar i llavors comencen els problemes. Perquè no tothom pensa igual. El que per uns, una cosa és bona, per altres és dolenta. I ja hi som, tots els polítics són “corruptes”, és tant banal i senzill dir això... sobre tot si és del bandol oposat.

No és fàcil governar, no és fàcil dirigir. És molt més senzill dir, que no s’està d’acord, que s’està indignat i prou. Però que faries tu?, no ho sé... aquest no és el meu problema. Però que ho arreglin.

No és això, companys, no és això. Un respecte pels qui han esmerçat una part de la seva vida al bé públic. Potser el que s’hauria d’exigir, és que per presentar-se a un càrrec rellevant, s’aportés un grau de coneixements en forma de carrera universitària, màsters, diplomes, idiomes i mèrits que puguin enriquirr al seu currículum, com si fos una empresa. Oi...?

Foto: Google

ET VULL, VERD.

Vent suau i calent
que llambreja sobre el llac.
Blau amb ombres de cel,
verds embafadors,
verds perfectes d’una tarda
sobre el riu pla,
pitroigs, merles i caderneres.

Pau... on neixen els verds,
pau, on neix el vent,
on neixen les aigües?
Esgarrifances de jovenesa
damunt del verd perfecte,
verd llefiscós,
mentre el sol s’acota
i eixuga els verds impúdics,
esperant la nit
de les granotes verdes.

Verticalitats de formigó
i llàgrimes humides
amb gust a verd.

Foto: Francesc Borràs