ANEM A LA FONT

Anem a la font
a buscar un cantiret d’aigua,
fresca hi brolla,
com la teva veu,
com la teva mirada.

A l’estiu dels cinquanta
el vestit estampat
et fa olor a primaveres.

Portes perfum,
de l’hort i ses moreres,
a esbarzer florit
a margarides salvatgines,
a les verdes ortigues,
a fulles de canya,
i a la palanca de fusta
que creuava
el nostre torrent.
Asseu-t’hi mama
escoltem-lo sense dir res.

Avui he tornat
al nostre broll.
No en queda res,
només muntanyes de terra.
El cel però,
és encara tant blau com ahir,
i la música,
son els xisclets
de les nostres orenetes.

EL SOLDAT

Jo no servia per ser soldat, em sonava tot a joc estèril, m’ensenyaven coses que jo no volia. Tenia la nòvia lluny i les armes em feien basarda. Massa canons que havíem que desmuntar per peces, un a un, carregar dalt d’uns muls en un temps curt i determinat, i tornem-hi, tornem a descarregar, tornem a muntar... així hora darrera hora, dia darrera dia, mes darrera mes.

Aquest mul és deia “Bilero”, i per carregar-lo se li havia de posar una pedra punxeguda dins l’orella i si és movia, se li cargolava fins que s’estés quiet. Tota una salvatjada, però sinó la bèstia et rebolcava la curenya per sobre, i si podia t’aixafava amb la pota. Tenia més mili que nosaltres. A ell tampoc li agradaven les armes.

Ens deien que era important poder muntar una “ Bateria“en menys de tres minuts, per poder sorprendre l’enemic. Li vaig dir a la bèstia que no s’emprenyés amb mi, que jo també n’estava fins els co...., que no li volia fer mal. De Castellolí vaig portar-li unes garrofes i també uns terrossos de sucre que vaig robar d’un cafè de Reus. Ens vam fer amics i no va trepitxar-me mai més. Quan els dilluns tornàvem al carrusel, m’esperava afectuós i tendre, i cercava la meva mà dins la meva butxaca. Ens vam estimar com companys.

En unes maniobres de tir lluny del campament i de les quadres, jo vaig dormir recolzat a la seva panxa. No es va moure en tota la nit, a sota el seu pit molsut hi bategava un cor molt gran. No vaig enyorar la flassada.

A la matinada, va despertar-me amb un renill amical i ens vam mirar als ulls, els tenia plorosos, i jo també.

NO M’HA TOCAT LA RIFA

Només era un dècim que fa molts anys comprem amb els amics. I jo, que no crec en la sort, demanava als déus de l’Olimp, que ens toqués... No pas per nosaltres, sinó pels nostres fills, per les nebodes, que tots ho passen fotut amb la desastrosa crisi que tots pateixen, per les feines que s’han diluït, per les hipoteques que potser no podran pagar, pels treballs que finiran, per les angúnies que encara esperem, pels mals humors i la desesperança.

Que no es queixin els sindicats, amb un discurs del segle XIX, proposant entelèquies amb la cultura del no, la lluita de classes i el cridar per cridar. Quan sento i veig als dirigents sindicals davant dels seus acòlits, dient només no, em fan angoixa i vergonya. És tan buit el que diuen... Prefereixo el silenci i l’acció de la CGT, en silenci i eficàcia, cercant politics corruptes i portant-los a la Fiscalia d’Anticorrupció.

CERCANT SORTIDES

Cercant sortides al barri de La Ribera, arribant a la Via Laietana m’assec en una cafeteria, al costat de “Fomento” i sento tremolar el terra. És la crisi que em mou?... No, és el metro que passa per sota. A la taula del davant una mare entrada bé en els quaranta, fa molt de goig, amb la seva filla clavada a ella, de setze anys. A mi m’agrada més la mama, deu ser per això de l’edat. A la senyora li han servit una botella d’aigua San Pelegrino, que és beu molt seriosa a petits glops tot mirant-se el local. La nena riu tota sola i manega un mòbil d’aquets que ho fan tot. La té absorta.

A fora a través dels vidres, el trànsit només para quan el semàfor és posa vermell. Una noia sola, petita, menuda i sud-americana espera el verd per travessar. Està contenta, és feliç i somriu... li surt de l’ànima. És com si hagués trobat una bona feina... potser pensa en el seu promès. També parla amb un mòbil i se’l mira amb passió. Ara en el món no hi ha paisatges, ni sons. El jovent només es mira aquestes màquines, que furten les ànimes. Els hi creixerà el dit polze dret i se’ls hi fera gros i gruixut.

Els dos cambrers són moros. Els hi demano un cafè amb llet i un croissant i no m’entenen. Un d’ells em mira amb esguard compassiu. Ho veig... pensa: és vell, i em perdona la vida. És curiós, serveixen el cafè amb llet amb una tassa enorme, d’aquestes amb nansa. Els alemanys la fan servir per beure cervesa, al costat hi diu Starbucks Cofee.

A la paret del fons un elefant en un gravat, que diu: Kenya?, a l’altre paret un altre cartell de “Cristmas” em demana en català:

Siguem Feliços

El cambrer es diu Hamid, del cafè amb llet, a la factura en diuen “Latte” i sembla ser que no era la Via Laietana, sinó Starsbuks Coffee España, sl. c/Pedro de Valdivia, 21 Madrid.

Fot, només em falta en Mourinho!

Tinc sort, al menys la felicitat és catalana.


Del Google: Sortida.jpg

barcelonaaldetalle.blogspot.com

1600 × 1086 - ... si hay algún otro tipo de señales de esta época que aún pervivan, ...

CAMINANT PEL CARRER AUSIÀS MARCH 走在街上遊行 AUSIÀS MARCH

Caminant per Barcelona, al carrer Ausiàs March he trobat un comerç xinès de venda de làmpades de totes classes, he entrat perquè estic cercant llums, per il•luminar la meva mansarda.

Dues senyores orientals, amb un somriure espatarrant m’han atès tot el bé que podien. M’han dit:

- 你怎么样?
- Què vol?
Jo m’he quedat garratibat, perquè no he entès res de res i els hi he dit:
Parlen català, castellà, francès, anglès...?
講加泰羅尼亞語，西班牙語，法語或英語…?

M’han mirat amb els ulls grossos petits i xinesos. S’han posat a riure sense dissimular-ho. La única cosa que m’han dit molt expressivament és no, no, no... no...no..no...

I com ens entendrem, doncs?
和我們的理解，又如何呢 ?
Una d’elles , la més decidida, s’ha arronsat d’espatlles i m’ha dit:
你尋找，尋找，然後說，它希望.

Suposo que m’ha invitat a que entri, a que miri i després els hi digui.

Amb deu minuts n’he tingut prou de comprar làmpades. No n’he comprat cap, no he sabut ni el preu, ni si volien o no vendre’m, només em miraven i reien.

La mes tímida li ha dit a l’altre:
誰大作去購買中國的貿易中的一個燈，更何況它...?
A qui se li acut comprar una làmpada, en un comerç xinès sense parlar-lo?
Suposo que és el que ha dit...
Diuen que ara els xinesos ens compraran el deute extern.

Ara corro a matricular-me a l’escola d’idiomes, no vull quedar-me sense llum a la mansarda.

Facis la llum, fiat lux, 不要光！ Oi que si?

Foto: Google
Barcelona - Farmàcia Viladot (Foto: Albert Esteves, 2007)

CANT A L’ESPERANÇA

Voldria, ara que tot sembla que s’enfonsa, dir-vos que és el moment d’aixecar el cap, de recordar vells temps de patiment, de crisi i d’esperança. Voldria explicar-vos una pàgina de la meva historia personal i real...

Era el dia 20 de novembre de 1975 de matinada. Franco ha mort etc, etc, etc. Tenia dues alternatives, o bé obrir l’ampolla de cava o bé intentar anar a treballar. La meva dona va dir-me:

- On vas en un dia com avui?

- A treballar, a vendre piscines!

- No en vendràs cap avui, ni tan sols saps que passarà.

- Avui més que mai Dolors, la vida per a nosaltres torna a viure.

Recordo que vaig anar a veure un possible client a Sant Cugat del Vallès, una fleca tocant a l’estació. Feia un dia gris, rúfol i la gent és mirava als ulls o els apartava, no era un dia normal.

- Bon dia, venia a veure al senyor Joan, vinc a parlar-li de la piscina que és podria fer a Valldoreix.

- Vam anar fins el terreny, li vaig fer les consideracions, càlculs i preus aproximats i li vaig dir que li passaria una oferta.

- No em cal senyor Casanovas, la piscina la farà vostè, vostè, EN UN DIA COM AVUI és l’únic que m’ha donat il·lusió de futur.

El dia 23 de Juny, de 1976 revetlla de Sant Joan, a Valldoreix, Sant Cugat, vam fer l’estrena de la piscina. Preciosa, encara funciona. El senyor Joan i els seus néts i fills s’hi banyaran el proper estiu.

LA CONRERIA

He anat fins a dalt de tot, a Can Autunell, damunt l’esquena de la somera de l’amo. Com tots els dimecres i dissabtes al matí, porto els queviures pel restaurant, on abans era el convent. Deixo les viandes i els encàrrecs al carner soterrani de Montalegre, després m’he acostat tot baixant cap a Sant Fost fins a les instal•lacions de la Font de les Monges. Ho tenen molt net i polit, la gent que hi va és molt fina, són estiuejants de Barcelona.

Pel Restaurant porto comandes de la farmàcia Palau, uns ungüents pel fill de l’amo que s’ha fet mal, al davant, a Cal Jaumet, hi porto oli que ve d’uns molins d’Arbeca, que diuen que és tant bo. De Cal Ferràs m’han encarregat que porti mongetes i cigrons amb saquets de cotó, que van bé per a equilibrar les albardes de l’ase.

Això si, la Font de les Monges, la setmana passada van encarregar-me portés xufles de cal Garra que diuen que són les mes dolces. A cal Quela m’han donat un paquet que em té intrigat, doncs no pesa gaire i diu amb lletres vermelles: FRÀGIL. De cal Quela també hi porto llonganisses, botifarres i carn salada. Quan he tingut els sarrons plens, a ca l’Estruc m’han col•locat les verdures a sobre per a no aixafar-les.

Ara, ja torno cap a Tiana les comandes estan servides, respiro tranquil i veig la Cartoixa i el seu claustre. Tot és pau, i l’ase s’atura contemplant com n’és de bella la natura.