SÓC DEL MORRO FORT

"Lo siento cariño mio, lo nuestro no funciona". Es veritat, però Gràcies a Déu la cosa no te solució. La distància entre nosaltres s'ha fet tan gran, que només ens queda el divorci. Al principi la cosa serà violenta i espero que no m'arribis a les mans, perquè jo no m'hi tornaré, encara que em facis sang, encara que intentis agredir-me de paraula i d'obra, jo no m'hi tornaré i procuraré tornar-te la teva ràbia i menyspreu pel respecte i comprensió que s'han de tenir els vells còmplices i tal vegada antics amants. 

Abans quan el que aquí en dèiem "Madrid ens dona peixet" teníem l'esperança de que un dia acabaríeu reconeixent els nostres mèrits... i per fi tindríem una relació estable i lleial. Com pots veure Espanya, això s'ha acabat i estem fatigats d'aquesta relació estèril i sense futur . Més ens val, ara, de tractar de no dinamitar els ponts que després ens seran tant i tant necessaris. 

Oi que ho veus?... Es igual qui en tingui la culpa, no ens posem pedres al fetge. Si vols un culpable, fins i tot, t'acceptaré que sóc jo, que en som nosaltres, que som dolents de mena i que no tenim cura. No sé quants polítics i militars han dit que Barcelona s'ha de bombardejar cada no sé quants anys, com una mena de vacuna. No et deixis portar per aquests impulsos criminals i deixa't seduir per la nostra maldat i perversió. Nosaltres només volem viure amb pau la nostra misèria i la nostra contradicció.

Saps Espanya, en el bell mig de tant menyspreu, nosaltres els catalans, hem descobert la il·lusió de  la Pàtria retrobada i n'estem segurs de la nostra il·lusió. Cada vegada que blasmis de nosaltres el sentiment és farà més fort. Deixa'ns en pau, que és segur que demà ens haurem d'entendre... I tal vegada, després ens estimarem com germans i cadascú a casa seva.

FRED D'AGOST

 Uns dies a Castellolí amb els néts, la meva dona, jo, els records d'infantesa i els paissatges quasi inalterables. He retrobat indrets que feia molts anys no havia ni vist, escoltat, olorat, ni trepitjat. Amb la meva néta i nét els hi he ensenyat com descobrir a quin pi s'amaguen els esquirols, a quines coves dormen les rates pinyades, on es fan els millors rovellons del món, on nien les merles, on canten al vent les copes altives dels pinyers de la Font del Ferro... On s'amaga el cel darrera del verd.

A la tarda,després d'una llarga migdiada i una pluja suficient, hem decidit anar a buscar cargols al torrent, sota casa. Hauria d'haver-me equipat convenientment. Just després de recollir el número 12,  han començat a menjar-me les cames els mosquits devoradors d'homes. La meva dona ha pogut resistir, jo, com un covard, he fugit cap a casa i m'he untat de Celestoderm fins el genoll. La Dolors ha seguit i ha recollit més de quatre quilos de banyuts. El diumenge sabràn els meus fills, quin gust tenen els cargols salvatges alimentats d'herba i no de pinso.

Fa molt temps que no escric rès en el meu blogg. Els meus sentiments y creences continuen sent les mateixes, si voleu, mes radicals, més accentuades i sobre tot més fermes que mai, el que passa és que els esdeveniments són massa precipitats i importants per poder- los digerir amb ordre i concert i reflectir-los en un escrit de tres centes paraules. Estic esperant amb totes les ganes el proper onze de setembre. Tota la família, dona, fills, néts, amics i jo, anirem a la carretera a Montgat i a les 17.14 unir amb les nostres mans i els nostres cors, per a demanar i exigir. La independència de la Pàtria. No havia mai suposat que un dia viuria aquest moment i en dono gràcies a Déu.

S'apropen temps difícils i complicats. No m'espanten. Hem de donar TOT el nostre suport a les dones i homes que ens governen. Malgrat les calumnies que anirànt sortint, malgrat les amenaces i pors, hem de resistir la presió dels que no volen escoltar ni sentir.

L’OU COM BALLA

Va ser un dia magnífic, un dia rodó, un dels tres dijous que “relussen más que el sol”. La festa del Corpus, que ha perdut el caràcter religiós (abans era Festa de Guardar), ha estat restituïda per la societat civil a Barcelona, amb tota la seva modèstia i el seu esplendor. Al Cap i Casal no hi cabia més gent. Passejant, rient, festejant, estimant i olorant els dolços flaires d’una Barcelona, per fi, neta de pixums. Tothom tenia un sortidor i un ou per fer ballar. L’Alcalde Xavier Trias es passejava amb nosaltres i donava un to de normalitat a una festa que havia perdut una part de llur bellesa. Des de l’Església de Santa Anna cap a l’Ateneu, claustre de la Catedral, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la Casa de la Ciutat... feia més o menys el mateix trajecte que nosaltres. Ens l’anàvem trobant.

Batlle, que em segueix?... ha, ha, ha... si noi. De on ets? ... de Tiana Xavier... de Tiana. Bon país... si Trias... tu ets de Barcelona, oi?...  Au, fem-nos una foto. Em va sorprendre que fos tant alt; més tard es trobaria amb el merder i els xiulets als Prínceps de España al Liceu. Segur que no va ser tant agradable.

Diu el fullet informatiu de la festa del Corpus 2013, que la tradició de l’Ou com balla ve de l’any 1637. Jo recordo que en els temps del franquisme, ja havia visitat el claustre de la catedral, amb l’ou, les tretze oques cridaneres, i la gent que embadalida miràvem el ball. Ara érem més, però que  molta més gent. Una riuada d’emocions que gaudia d’un dia preciós. A l’Ateneu el bust en bronze d’en Josep Pla mirava l’ou amb esguard encuriosit. No cau, Josep, no cau... I si queia tornava a surar entre l’aigua i l’espai eternal d’un jorn perfecte.

Fotos: Francesc Borràs

    

EL MERCAT

 

Com cada dimarts, mercat a la plaça de la vila; ha esdevingut quasi bé una obligació que ens empeny a anar-hi i comprar les verdures, bacallà, embotits i olives de tota mena. Avui, 23 d’abril, Sant Jordi mata l’aranya, l’ambient era una mica especial; no pas  pel sol, ni per les parades, ni, fins i tot per les roses que alguns firaires regalaven. És veia a venir la tragèdia. Una senyora amable vestida amb una camisa rosa i un dolç somriure, bloc a la mà, visitava les parades del mercat. Era una inspectora d’hisenda.  Què demana?... què vol?... algú o alguns han vingut a fer-me companyia al Café de Can Tiriti.

Ha estat un acte d’autoprotecció; a cada responsable de parada li han pujat els colors i una esgarrifança els hi ha baixat per les espinades. Els comentaris han estat moderats en el to davant la gent. Darrere la cosa canviava i una indignació, entre burleta i pre revolucionària, vesava de les boques dels venedors que només volen guanyar-se la vida, sense estafar a ningú, amb un somriure a la cara, treballant molt durament i oferint, com a bons fenicis que som, el producte de llur treball.

El comentari d’un amic firaire, que s’havia deixat no sé quin paper, ha estat al meu entendre, absolutament encertat. Perquè vénen aquí?... No els hi seria més fàcil anar a la seu dels partits de govern i demanar per exemple el contracte de treball d’en Bàrcenas?... Què en poden treure del Mercat de Tiana?... M’ha dit el firaire: D’ací només en podran munyir la misèria!

Jo, mentre tant he fet ric en Lluís Cardús menjant-me mitja flauta de xoriç amb una botelleta d’aigua. Tot un luxe: 2,50€ . Boníssim.

Foto del Google

LA SÍNDROME GALINSOGA

“Si queremos ser dignos de esta redención y honrar a quienes nos han redimido, todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: Pensar como Franco, sentir como Franco hablando, naturalmente, en el idioma nacional que ha impuesto la Victoria” Així pensava i escrivia en Luís Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia, que el 21 de juny de 1959 va anar a missa a l’Església de Sant Ildefons de Barcelona.

Aquell dia, en veure que el rector deia aquella missa en català, va increpar-lo tot dient-li: Todos los catalanes son una mierda!. La cosa no va anar bé, ni per la família Godó ni per La Vanguardia Española. Recordo que en aquells temps anàvem al Carrer Pelai, seu de La Vanguardia Española, a esquinçar els diaris, que prèviament i a dojo havíem comprat  als drapaires. Era tota una estesa, una catifa de paper, s’ensumava la revolució i el Règim va tenir por, en un temps on ells tenien a la seva mà tots els trumfos i l’abús de tot tipus de violència.

La notícia va córrer de boca a orella a la velocitat de la llum i la gent va deixar de comprar a qui s’anunciés al diari. Els anunciants van suspendre la seva publicitat i més de vint mil subscriptors es van donar de baixa, la seva tirada va baixar en més de trenta mil exemplars diaris. No s’havia vist mai res igual i finalment el dictador Franco va claudicar tot i destituint a Galinsoga. El seu substitut va ser Manuel Aznar... falangista convençut i actiu... la història continua i sembla que és pot repetir.

Les vel·leïtats d’alguns empresaris amb el poder espanyol  que han fet la seva fortuna i el seu imperi, en aquesta pobre, trista i dissortada terra, han de tenir present i en compte a qui deuen la fidelitat, si a la gent que els hi ha donat confiança o a qui els amenaça amb tancar l’aixeta.