LA SÍNDROME GALINSOGA

“Si queremos ser dignos de esta redención y honrar a quienes nos han redimido, todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: Pensar como Franco, sentir como Franco hablando, naturalmente, en el idioma nacional que ha impuesto la Victoria” Així pensava i escrivia en Luís Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia, que el 21 de juny de 1959 va anar a missa a l’Església de Sant Ildefons de Barcelona.

Aquell dia, en veure que el rector deia aquella missa en català, va increpar-lo tot dient-li: Todos los catalanes son una mierda!. La cosa no va anar bé, ni per la família Godó ni per La Vanguardia Española. Recordo que en aquells temps anàvem al Carrer Pelai, seu de La Vanguardia Española, a esquinçar els diaris, que prèviament i a dojo havíem comprat  als drapaires. Era tota una estesa, una catifa de paper, s’ensumava la revolució i el Règim va tenir por, en un temps on ells tenien a la seva mà tots els trumfos i l’abús de tot tipus de violència.

La notícia va córrer de boca a orella a la velocitat de la llum i la gent va deixar de comprar a qui s’anunciés al diari. Els anunciants van suspendre la seva publicitat i més de vint mil subscriptors es van donar de baixa, la seva tirada va baixar en més de trenta mil exemplars diaris. No s’havia vist mai res igual i finalment el dictador Franco va claudicar tot i destituint a Galinsoga. El seu substitut va ser Manuel Aznar... falangista convençut i actiu... la història continua i sembla que és pot repetir.

Les vel·leïtats d’alguns empresaris amb el poder espanyol  que han fet la seva fortuna i el seu imperi, en aquesta pobre, trista i dissortada terra, han de tenir present i en compte a qui deuen la fidelitat, si a la gent que els hi ha donat confiança o a qui els amenaça amb tancar l’aixeta.