Clixes de vidre.

El meu amic Anton Fortuño de La Torre de l'Espanyol a travers del Facebook acaba de retreura'm la manca d'activitat al meu Blogg. Te, teniu raó, però des de la meva jubilació estic mes liat que una persiana. Entre el meu cansament i la feina que m'he buscat no tinc temps per tot. Primer vàrem començar per digitalitzar les fotos i clixés familiars, despres ho vam ampliar als amics del meu poble Castellolí. Escric en plural perque sensa la meva dona, jo sol, no m'en hauria sortit. Tinc tres joies: la Dolors, l'IPad i el meu Scanner HP. Quin trio!... I quan arriba els dissabtes i diumenges tots al poble on parlo amb la gent que estimo i m'estima. Escric un recull de records d'infantesa d'un temps passat i estimat. Amb les fotos antigues rememoro temps pretèrits que tornen obsessivament a desvetllar la meva neurona i ella s'encarrega de fer-me aixecar i sentir-me viu i actiu. Als meus 70 anys he descobert per fi la meva vocació més personal i intima. Ara ja no hi sóc a temps de recomençar la meva vida professional, però procuro retornar al meu pais i pàtria tot el que m'estan oferint tant generosament. Jo sóc d'un poble de frontera, la maca hispànica, el límit entre el Al- Andalus i l'Imperi Carolingi. En Audessind el meu cap al 1003 va morir en combat defensant els meus furs i la seva Pàtria, el Castrum Audelino, és a dir, Castellolí. Si voleu podeu subscrivir-vos via digital al Informatiu de Castellolí, és gratis per tot el mon.

Retorn

He estat desconnectat molt de temps de tots vosaltres, però noies i nois, un servidor de vostès no dona per mes. No us penseu pas que ja no pensi. Ho faig amb la mateixa intensitat que quan bloguejava o encara una mica més, el que passa és que no tinc temps per a tot el que voldria fer. M'he   viciat amb el Facebook i ara que sóc vell m'en dono compte que no tinc el do de l'ubicuitat. Escric cada mes en una revista de difussio mondial: L'Informatiu de Castellolí amb una "tirada" de 300 unitats en paper i repartida per a tot l'univers a travers d'aquesta cosa que en diuen Internet. 

Us tinc que confessar que estic gaudint com mai en aquest acte meravellós que se'n diu ...escriure. Vaig comprar-me un estri que se'n diu IPot i des de llavors em passo el dia amb la ma esquerra aguantant-lo i amb el dit mig de la ma dreta que se m'ha tornat boig teclejant un piano sense tecles. Una pura delícia. Així doncs a partir d'ara em comprometo una altre vegada amb tots vosaltres... Si és que em voleu. Sóc com el fill pròdig.

El CLAM

He anat per primera vegada al poble d'una part, la paterna, dels meus ancestres. Sant Andreu de Palomar. Un amic de l'ànima ens hi ha portat, tot i agafant el metro que ens hi ha dut en un moment. Ha estat com retrobar-me amb en Tomàs Casanovas i Inglada, rebesàvi meu, nascut més menys cap  l'any 1815...i del qual en tinc una fotografia amb tota la seva (meva) família, amb una barretina sobre l'espatlla esquerra.

Amb aquestes màquines fotogràfiques que fan miracles, he anat fotografiant els racons, carrers i indrets que els Casanovas del segle XIX haurien viscut, patit i gaudit. He fet les fotos una mica a l'atzar, deixant-me guiar per l'instint i per saber el què havien sentit els meus àvis veient els mateixos paisatges i flairant les mateixes olors i aires. Ara a casa, tot escoltant música dels meus temps, assajo la possibilitat de passejar pel noucentisme Sant Andreuenc... I no sé si és la màquina, la música o jo, que em transporten en un viatge pel temps i l'espai. Mentrestant les cançons de Françoise Hardi em transporten cap a la meva jovenesa passada, en companyia dels meus amics de sempre.

Quina llàstima que Barcelona absorbís Sant Andreu, les administracions municipals successives han malmès el poble, ara barri de la gran capital. Si més no encara queden racons per retrobar i enyorar. És una feina impossible retornar tota la arquitectura malmesa. 

ELLS

El llenguatge de l'ex president Aznar el dia d'ahir, ha precipitat encara més els meus sentiments. Aquest individu em pica i irrita més que un atac agut d'urticària. Sembla pel seu posat i discurs, que estigui per sobre del bé i del mal, malgrat les altres opinions dels seus contrincants. No podria aplicar un xic d'humanitat al seu posat i en el to de les seves paraules?... En política hauríem de posar l'unguent balsàmic i sanador del discurs. Els catalans diem que "parlant la gent s'entén". "Ell" aplica el to de l'amenaça i l'esguard dur, mirant per sota les celles. "Ell" ni mou el llavi superior i cerca el temor com el seu aliat. Fins i tot desqualifica el "seu" president del "Gobierno", dient-li que no ho fa bé, que el que fa falta és treure la força, per obligar als equivocats catalans a tornar a la drecera del "Nacional Entendimiento", que és l'únic i el bo.

Fins ara, jo deia que "nosaltres" teníem un problema. Avui , deprés de sentir l'ex, al "Presi" i al nostre President, parlaré només de nosaltres, de vosaltres els propers, però no d'"ell". Em fa al.lèrgia.

LA POR

Ens volen acovardir. Amb provocacions i proclames car els raonaments racionals els hi manquen. No saben què fer davant la nostra determinació d'ésser lliures i de començar una altra via, lluny dels seus plantejaments imperials i caducs. No m'ha agradat la reacció airada de la Presidenta del Parlament. Hauria d'haver deixat que els bèsties de Ciutadans és coguessin amb la seva pròpia salsa provocadora i impertinent de gresca de "saloon de far-west". Un espectacle deplorable i ple de reminiscències carpetobetòniques. Només hi faltava en Tejero. El PP tampoc va estar a la altura. Van esdevenir-se com a taloners d'un partit que el portaven darrera i ara el porten davant. N'estic cada cop més convençut de que a Espanya s'han convertit en "La esquadra Invencible" i el seu almirall en cap és el senyor Rajoy que els porta obcecadament al desastre. En Cañas li ha donat un toc d'autenticitat a un retrat en blanc i negre, que hauria signat perfectament el Greco i "el Caballero con la mano en el pecho".

No estic gens satisfet d'aquests espècimens. Preferiria uns interlocutors vàlids amb qui parlar després del Gran Dia. No sé si no en tenen o és que no hi són, però necessitarem gent amb les qui parlar de negocis. Ens faran falta. Els tenen?... De moment ho dubto, espero equivocar-me.

 Del Google: "El Caballero de la mano en el pecho.- El Greco

LA VEREMA. REFLEXIONS D'UN INFANT.

 

La verema era un cansament i una festa. Les famílies és mobilitzaven per fer de la collita una de les èpoques mes glorioses de l'any. Quan la pluviometría, les pedregades, el míldiu, el senglar, els ocells, la calor, i la misericòrdia de Déu ho permetien, la collita estava assegurada, i ens havíem d'apressar per fer la recollida el més acceleradament possible. No fos cas que una tempesta malmetés el treball de tot un any, el fang també n'era un problema. Quinze dies abans és feia palès que s'acostava el temps del vi, car els pagesos obrien els cups i ventilaven els  olors que desprenien les seves parets, recobertes normalment per panots de ceràmica i colorits amb marrons o verds lluents. S'enretiraven dels cellers i magatzems, les portadores  i galledes que fregàvem amb raspalls i fregalls d'espart, fins a treure-li tota brutícia i l'olor de la temporada anterior.

En Pere de Cal Bonhome venia a buscar-me i jo corria embadalit amb ell, i tot envejant-lo, de tenir un pare, en Joan Costa, tan valent com per posar-se dins d'uns cups tan procel·losos. El meu pare només era el mestre. Un mestre sense vinyes, que a l'escola aprofitava el moment màgic de la verema per ensenyar-nos el càlcul del preu del vi, per carga i per grau. Una carga cent vint litres, una pipa quatre cargues. El pagament del meu treball per netejar portadores era un premi insuperable... Trepitjar raïms amb el cap cot i les dues mans al darrera tot mirant el terra descalços i sentir les pessigolles del most als meus peus i cames enganxifoses de pellofes i grapa . No en feu cas de les vespes... només piquen... Ha... ha... ha!... Després venia la cosa més perillosa del món: Una vegada s'havia fet la trepitjada de cada carretada, ens feien apartar del cup per no caure-hi i el Bonhome, en presència de la Maria, germana del Poldo, anava retirant els taulons, mentre la brisa queia al cup amb una melodia un xic sorollosa i fascinant... Xop... xop... xop... Prenien mostres del most, amb una màquina de vidre que els hi deia el grau i el bo que seria la collita d'enguany.

Els bocois i botes ja estaven preparats, per després de la fermentació, rebre el most fermentat, colat i transformat a vi. Ens advertien que no ens podíem acostar als cups. Desprenien un baf que adormia i fins i tot et podia ofegar. Venia després el trasbalsament. El lluquet que cremava sense cremar, olor a sofre que ofegava, i a vinyes ordenades i alienades. Olor a matxos, a mules, a carros, a cagarros, a renecs i a cansament. Ronyons que fan mal...  booo, matxo, booo!  A migdia la beguda i amb un cistell de vímet i canya, portar el dinar a les vinyes verdes, curulles de ceps i raïms blancs, rossos  i negres, mentre ens feien mal les tisores de veremar, més petites que les de podar, excepte per n'Andreu de ca la Miquela o cal Pixaguixes, que era el meu amic gran, el gran amic que en portava unes de grosses. Tot sota un sol de justícia i un barret de palla que la mare m'havia comprat a cal Peret. Mario... que no sigui massa gros que em cau i no hi veig!  La gossa de cal Patxó es deia Perleta i el de casa Xap... Al mig d'una rasa, prop d'un ametller i sota la seva ombra protectora, dinàvem al costat d'un foc de sarments, on hi escalivàvem albergínies, pebrots i cebes de l'hort de cal Gasparó. I ens quedava encara tota la tarda per acabar de fer les darreres rases i recollir uns quants gotims de moscatell o garnatxa per la mare, que esperava que tornéssim amb la nostra il·lusió i el pes del cansament. Després, ja a casa, soparíem pa amb tomàquet i una arengada amb raïm moscatell, amb un porronet petit de vi, que la mama m'havia comprat a cal Plats i Olles. La botiga de la Florentina era una botiga de terrissa i vidre amb un olor especial, que encara sento dins de les meves narius. En aquells temps la canalla també bevíem vi i no sortíem borratxos.

Els braços i les mans em feien mal. Sobre tot els palmells de les mans em feien la coïssor produïda pel ròssec del vímet de les cistelles. Un cop havíem posat el morrió d'espart a les portadores, desprès d'haver foragitat les abelles, amb semalers de fusta, entre dos, acostaven les portadores de fusta al carro, on amb gran esforç hi pujaven entre dos homes i d'una batzegada, 120 quilos de raïm fins a la part posterior. Calia, si és podia, portar el darrer carregament no massa tard, sinó els raïms podien fermentar.

I quan s'havia acabat la verema, començava el premsat de la grapa una vegada colada. Hi havien algunes premses privades i alguna pública, com la del Centre, on és reunien molta gent i li trèiem a les grapes un vi eixut i aspre, que només servia per fer esperit. I el poble s'inundava d'un aroma especial i dolç de vi exprimit. Un... dos... tres, i tornem-hi, cada vegada costava més treure'n més suc. La barra de ferro i l'esforç feien brollar el vi àcid, on la quitxalla hi sucàvem pa i seguidament sucre. Tardor rogenca i les primeres esgarrifances de fred... i les fulles dels plàtans rodolaven vermelloses fins davant del Centre, en una dansa moribunda i subtil... La tardor.

Ave Maria i Pare Nostre

Castellolí.- Primavera 1936

Santa Maria,

mare d’Emmanuel.

Que alguns diem,

que potser és Déu,

si és que ho És

i vos podeu, dieu-Li

que ens faci ser justos

en el nostre limitat criteri,

d'éssers vivents

i infinita petitesa,

per fer de la justícia,

el nostre Nord

i la nostra guia.

Que la prudència

no ens faci traïdors,

a les nostres limitades

i a ben segur equivocades

conviccions i realitats.

Que, se us faci senzill

comprendre aquest pobre

ser, aprenent d’home

i cercador del plaer

encuriosit de la vida

i de la llibertat comuna

tan difícil d’abastar.

Ara i en l’hora

del punt i final.

Amén.

*********************

Pare nostre que esteu

per tot arreu

i que a tothom,

i a cadascú,

ens abasteu.

No cal que ningú

us santifiqui.

No cal que ningú

us doni glòries.

No cal que fem

del vostre ésser,

-si és que hi sou-

ablucions amb aigua beneïda.

Pobres diables vanitosos...

Això sí,

si esteu ací i ens sentiu,

desitjaria estar amb Vos

i gaudir de l’univers,

encara que em conformo

amb el cant de la vostra merla.

...Que sou Vos potser... Pare?

Jo Senyor, en tinc prou

amb el meu Rocar,

amb els seus pins rodons,

en llurs verds i els lladrucs

d’un gos llunyà,

que ara borda

al bellmig de l'infinit proper.

Ara, ja són del migdia les dotze,

aviat hauré de pensar

en el dinar, que mai em falta,

perdoneu-me l’egoisme

i apropeu-me un xic més

a l'amor pel proper

i pel foraster.

Jo no tinc pas

deutes que perdonar.

Més aviat a les persones

a qui he faltat

els hi demano perdó.

No en tinc més excusa.

sóc tan poca cosa

en la meva humana condició...

No més us demano Senyor

una mica d’indulgència,

per un amant del Rocar,

i un enamorat de Castellolí,

un amant de la terra,

que em sembla, que és cosa vostra.

I és casa meva

mentre Vos no em xucleu la vida

i em desnoneu vers

potser a l’acabament

o la dilució dins aquest univers

que tant estimo 

i que Vos ens heu lliurat.

Amén.