Càntic a l'amor, a la vida, a la mort

CANTIC A L’AMOR, A LA VIDA, A LA MORT.


No,
no és l’hora encara.
La mort m’oblida
i haig
de viure ara.

Voldria que fóssim demà,
engegant a fer punyetes
tot l’ahir que tant em pesa.

Com em pesa l’ahir!


...I només tinc
aquesta vida
per a viure demà.

No vull tornar,
no vull lligar més
el meu espai d’eternitat.
No puc estimar
si l’amor
és presoner de l’egoisme
i del sou miserable
i prostituït d’un contracte.

No puc pensar
que m’estimes
si tinc la certesa
del teu sublim
i conformat avorriment.

A qui som fidels
si no som lliures.
La tasca que m’adreça
és més alta que l’afany
de viure un dia més
Cada dia

Deixa’m avui
i deixa’m que demà
t’abraci

Vull sentir la coïssor
de la incertesa.
Vull tenir el neguit
del teu comiat
I el goig egoista
del teu tornar.

Vull estimar-me, vull estimar-te

Saps....
si la rosa
és rosa,
és per que demà morirà.
Deixa´m despullar-te
de tots els teus pètals
efímers i eternals de bellesa
I deixa’m veure’t nua
Abans de la meva mort segura

Abraça’m fluixet,
o fort si vols,
no deixis que pensi.
Omple’m de tu.
No em cal ni el teu amor -si no ho vols-.
Només el teu respirar de matinada
i l’escalfor del teu cos



Aquesta poesia la vaig començar el 22 de febrer del 1977. És encara una poesia viva.