Ahir vaig veure plorar
a un amic de noranta anys,
a un amic de tota la vida
a qui el el temps se li exhaureix,
i a qui el cervell encara li funciona.
És un home que no està sol,
però tem per la seva dona.
La seva companya
de tota una vida
i d'un milió de nits.
Va dir-me,
- s’apaga com el llumet
d’una espelma...-
i aquell home, fort ahir, plorava
en un silenci sanglotant.
Sens donar excuses,
tement potser
pels silencis del demà.
No tinguis por amic,
estarem sempre a prop
i discutirem fins a l’eternitat.
a un amic de noranta anys,
a un amic de tota la vida
a qui el el temps se li exhaureix,
i a qui el cervell encara li funciona.
És un home que no està sol,
però tem per la seva dona.
La seva companya
de tota una vida
i d'un milió de nits.
Va dir-me,
- s’apaga com el llumet
d’una espelma...-
i aquell home, fort ahir, plorava
en un silenci sanglotant.
Sens donar excuses,
tement potser
pels silencis del demà.
No tinguis por amic,
estarem sempre a prop
i discutirem fins a l’eternitat.
2 comentaris:
Sempre he pensat com ha de ser de trist que se't mori el company o la companya amb qui has caminat tota la vida i suposo que jo també ploraria si, com ell, veiés que qui estimo es va apagant...
I que maco això de "no tinguis por amic"
Carles, els teus escrits m'emocionen. Parles amb el cor.
uau! qui ho tingues això...
Publica un comentari a l'entrada