TEULADA

Antics mostos,
encara resten vius
reposant a la teulada.
El teulada és un most,
Que ha esdevingut vi,
des de després de la tragèdia,
a la fí de la guerra .

Sol i Serena,
serena i sol.
Des del Gener
fins el Juliol,
de Juliol fins a Desembre.

Vi de paciència,
gust per escollits.
Darrera Cal Patxó,
al costat de l’aigua
que dóna vida,
el temps fabríca meravelles.

En Venànci li deia Teulada,
Sobre el terròs
De l’Anoia,
sobre els antics galliners,
les garrafes esperen
el seu día.

EN BALTASAR.

És un rei negre
de cara ferotge
i ulls brillants,
que porta joguines
per la canalla
i il.lusió pels grans.

Tot són dents,
tot són perles,
els zafirs,les maragdes
els diamants...
i l’Abril,al bellmig
de l’aurèola,
dins de la voràgine,
porta un abric
de lleopard
en honor d’en Baltasar,
que, quan no fa de rei,
recull calçots a Can Roca
just sota el Rocar de Tiana,
la meva montanya màgica.

A l’Abril, S.M. Baltasar
li ha agafat en penyora
el xumet. La pipaaaaa.....,
li guardarà dalt del cel,
en un magatzem
on hi guarda les esperances
de les nenes amb ulls blaus
i dolços esguards.

EN QUICO EL MEU NÉT.

En Quico va dibuixar-me,
quan vaig sortir de l’hospital,
per ell veure’m amb un pegat
al bell mig del cap,
va ser una aventura.

Una cosa impensada.
Què t’han fet avi?
I perquè...
T’ha fet mal ?

Tot s’ha reduit
A un dibuix
del seu ancestre,
amb una redacció
del meu mal
i s’ha acabat...o quasi.
Quan et morirás avi?

No ho sé Quico,
no ho sé,
i s’ha acabat.

En Quico, el meu nét,
ha escrit :

“A l’avi sa
Curat, ja
camina sol.
Te una faridia
al cap pero no li
Fa mal.”

Gràcies fill,
fill dels meus fills,
fill de la meva filla.
T’estimo ...

CAL PATXÓ.

És una casa de poble,
una casa amb tradició
i bona mistela de 1960.

És una mistela heretada ,
dolça, pastosa, consistent,
un vi potent
que ve de la terra
i et porta al cel.

La mistela de Cal Patxó,
recorda a les cireres
de la porta.

En Venànci hi va posar l’ànima
el cor i la vida.
El Patxó és mor,
visca les Patxones!

EMPORDÀ. DEDICAT A LA CARME ROSANAS I A FRANCESC BORRÀS

Sota el Blau,
s’aixequen els castells de pedra,
els arcs i les finestres
donen la llum
a l’ampla plaça.

Ningú gosa estorbar el silènci,
ningú gosa estorbar la pau.

Sota el sol de l’Empordà,

al costat d’una riera seca
amb un xiprer jove i verd
i una parra pel vi novell.

Fora,
els arbres podats
i sense fulles
diuen que som hivern.
El túnel del temps,
em fa albirar la claror
i les properes primaveres.

Monells estimat....

Dibuix de la Carme Rosanas

ELS SOMNIS.

Cada día, quan comença a minvar la son,
comencen a florir els somnis
que haig de recordar
i que no recordo……
i el malhumor ve amb mi
perquè sé que era important recordar,
o al menys aquest havía
estat el tracte amb mi mateix
i la meva consciència.
Doncs no, no hi ha manera,
estic enfadat amb mi mateix,
per aquesta falta d’ètica
dels meus bons
o mal sons.

Demà en demanaré comptes
als déus de l’albada,
per aquesta manca de seriositat.

Però de què tractava el somni ?...

Foto: Francesc Borràs

Peretallada

LES CARAMELLES A CASTELLOLÍ.

Canteu, canteu, canteu !
que és el día de Pasqua Florida...
i el sol i els cants ...!

No hi faltava ningú
I tothom cantava,
en aquella Pasqua a Castellolí,
en aquella festa de després de la guerra.

Ens calia oblidar
i pensar que qui canta
els seus mals espanta.

Voldria presentar-vos els meus amics...
En Joan de la Fàbrica amb la barretina,
en Venanci de Cal Patxó abanderat i a cavall,
L’Isidru de Cal Xic , el Xicu.
En Josep de Cal Gasparó
i son pare l’Amadeo.
La M. Rosa d’Estudi, ma germana.

De Can Boada les dues germanes,
la dolça Roser i la Vicenta.
El Bep de Cal Bep que de Sant Feliu venia.
De Cal Rei en Vicenç, El Rei..
En Joan de ca la Coloma.
Na Rosita de Can Serra, veïna del Patxó.
En Miquel de Can Pere Gros
i en Joan de Sota la Sala amb en Canelu el gos.

I tots i totes,
bells i vells, amics de jovenesa.
Més o menys 1949 o 1948,
tots amb el Senyor Carles,
el senyor Carles d’Estudi,
vençut republicà,
que va perdre una guerra.

El Diumenge anirem a Castellolí
amb la meva dona,
que ara és la Patxona de Cal Patxó.

Us estimo a tots,
També a totes.

MONELLS.

Quina vergonya em fa dir-vos-ho,
que fins ahir no coneixia Monells.

Amb els meus amics d’estofat,
hem anat a conèixer el Palau del vent,
On les sirenes xiulen
i s’atansen als pastors,
l’Empordà gloriós
i plè d’harmonies sonores.

I no sé pas com en Cisco
ens ha portat a la meravella,
senzilla i perfecta.
Perfecta i harmoniosa,
sota la blava volta del cel,
sobre els arcs de les seves pedres.

Quina vergonya em fa dirvos-ho,
que fins ahir no coneixía Monells.

Foto: Francesc Borràs

No aniré a caminar. ( avui )

Fa dies que camino,
al meu entendre molt,
jo diria que massa,
i ahir al vespre
per veure l’espectacle del Barça,
vaig forçar la màquina.

Avui és evident
que em fan mal
totes les frontises;
m’he proposat respirar una miqueta,
veure un altre cop el partit.
i fer reposar el cos.

Fa massa dies que es queixa,
fa massa dies ,
fa massa dies...
avui reposaré, reposaré
i reposaré.

Dibuix del Google

Poncelles de Sant Benet. .

A Sant Benet per primavera,
hi creixen les flors
plantades pel bon Déu.

Del Bages les més ufanes
ens diuen.... ,
més amunt cap al cel!
i les roselles més formoses,
rialleres i curulles,
rieu, rieu, rieu
i gaudiu de com n’és
de maca la vida !

A Sant Benet
hi vull tornar,
a olorar el sentit del viure,
i caminar per la història
sentint els batecs de la memòria
i poder dir, estic viu.!

Foto Francesc Borràs.

CRUIXIMENT.

Quan ha començat la meva recuperació,
comença a sortir el cruiximent.
No és pas una questió de la ment,
Si no el preu de una fisioterapeuta.
Amiga exigent i la meva propia
autoestima i voluntat.

Demà més,
una constant que no para,
una premisa seriosa,
demà passat
encara més.

I els meus músculs es queixen,
ai ...ai
segueix,
i demà més !

Dibuix del Google