Mai havia sentit odi per a ningú.
Tota la vida he lluitat pacíficament per la democràcia, he cregut que jo mai no
havia tingut tota la raó, he intentat posar-me sempre a la pell de l’adversari,
he volgut entendre les seves raons, tot pensant que podrien ser tant bones o
tant equivocades com les meves.
En temps de la dictadura, era massa
petit o massa jove per filosofar en aquestes qüestions. En Franco era un bèstia
i prou. No es podia lluitar contra la força d’un militar, que s’havia revoltat
i emprava la pena de mort a, i per a la seva conveniència. Ens vam ajaure com
els joncs al pas de la torrentada i quan algú com en Galinsoga, va dir-nos que
lladràvem vàrem cremar, i esquinçar “Vanguardias” per les rambles barcelonines,
mentre els grisos ens colpien. Era quasi bé un joc de dir-los-hi que encara érem
vius. Que no ens rendíem.
Ara la cosa és diferent. Jo crec que
té més mala llet, en Franco era un animal irracional i criminal. Ara l’estat
espanyol, vol anihilar via llei de un subjecte feixista, tota la nostra llengua,
tota la nostra cultura. I he sentit un sentiment pervers, mirant-li la cara. I
m’he sentit malalt en la profunditat de l’ànima, si és que en tinc.
Ja han passat algunes hores, des que
he començat a escriure aquesta reflexió, i cada cop més, m’estic embolicant en
aquest sentiment, fins ara absent en mi.
Acabo, no em fa feliç sentir odi.
Però no em rendiré mai, mai, mai...
Foto del Google
5 comentaris:
Noooo, CARLES, no!!! No li concedeixis aquest dret, no se'l mereix! :-))
No em considero cap persona "especialment bona" però sí que sempre he pensat que odis i rancúnies ens fan més mal a nosaltres mateixos que a aquells a qui en fem objecte.
Aquest home no mereix que tu tinguis aquests sentiments que no havies tingut mai. No és tan important...
Són una colla d'ignorants i no podem permetre en ens facin mal de cap manera... Respira fons un parell de vegades i recorda aquells versos de Machado:
"Castilla miserable,
ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos,
desprecia cuanto ignora"
I ara, a lluitar, però per les bones, amb paciència, persistint (com deia en Pep) perquè tenim raó... I guanyarem :-))
És fàcil deixar-se portar per aquest sentiment. Ara, més que mai, cal lluitar.
Jo, el que es diu odi, no, però em posa malalta veure la cara d'aquest home.
Però, com et diu tothom, crec que aquest individu no es mereix que tinguis dintre teu un sentiment tan negatiu. Jo vull seguir veient-te amb el somriure a la cara!
Jo penso com la Margarida, més que odi... és que ens posa malalts... gairebé literalment malalts.
No ens rendirem... hem de fer camí! hem de marxar.
Bon dia Carles,
Deixaré de costat el senyor que surt a la foto, ja que tot o quasi tot, està dit.
M'ha emocionat el teu comentari. A més de fer-m'he molta il.lusió en veure't per el meu espai.
Segueixen passant els avions, com sempre. És una ruta "segura", i m'hi fa pensar amb tu. Ja ho saps, has quedat gravat per sempre, per un escrit especial, per uns sentiments especials.
Ànims Carles, és normal que després de la visita de la quitxalla, la casa quedi rara. El nadal té aquestes coses.
Contenta de saber de tu.
Una forta abraçada
Publica un comentari a l'entrada