Tornant per l’avinguda del viure m’he
trobat a un vell amic, que venia del passat a cercar la meva via. Era el meu
pare que venia de la guerra, de la misèria, de l’escola de nens, de la tristor
i de l’esperança.
-On vas?... m’ha preguntat.
-Ja vinc papa... avui no em trobo
massa bé i t’enyoro. Penso tant en tu...
M’ha dit que m’esperés i jo li he
dit que l’estimava.
-Ja ho se fill. I tot d’una he
sentit la seva mà molsuda acaronant-me les galtes.
-Fins aviat pare.
-Sí, però no corris que jo no em
mouré.
1 comentari:
Uf! Quina foto més xula!!! Del meu pare, en corria una semblant per casa, però no sé que se n'ha fet, i ja em sap greu, ja...
Publica un comentari a l'entrada