Non, non.
Non, non,
nasset constipat
de ta mare.
Non, non.
Non, non,
és dolça, és flonja,
és rossa la barba del pare.
Ablum...
Abluum...,
ulls blaus de nou dia.
Ralet, ralet, ralet...
Tres, tres,
tres dentetes,
Maria.
25 de maig, 1977.
divendres, 14 de desembre del 2007
dimecres, 12 de desembre del 2007
BUSCA DE PARELLA
Ahir a la nit, vaig començar a omplir un qüestionari, d’aquests en que la gent busca parella. Vaig contestar una multitud de preguntes . Les vaig contestar totes amb honestedat, dient tota la veritat i pensant que no tindria respostes. Ailàs!...quina sorpresa, sis formoses femelletes de mes de cinquanta anys, estarien disposades en principi -al menys- a tenir la coneixença, amb un senyor gros i calb de 65 anys, avi, pensionista i que no practica cap tipus d’esport, excepte el d’escriure una mica, pensar i ser espectador del pas del temps.
Contràriament a les meves activitats, les de les meves possibles “partenaires”, són sortir a ballar, anar a fer senderisme, viatjar per tot arreu i passar-ho bé, anant al cinema, al teatre, a restaurants xinesos, navegar i escoltar tot tipus de música, des de la salsa al rock, amb llurs concerts corresponents. Aquestes dones em volen matar!!! Els hi hauré d’adjuntar a més a més, el meu informe mèdic de Can Ruti per què no es portin a engany. Després hauré d’especificar els meus estats de comptes amb “La Caixa”, no em confonguessin amb una altra persona. De totes maneres, el temps transcorregut era massa breu, per que poguessin contrastar dades.
Tot això em produeix tristor. Perquè substancialment, la gent devem estar sols i buits. No tenim temps de veure passar els núvols, ni volem sentir el vent suau i pacient acaronant-nos els cabells o la cara. Els meus pocs cabells són tan blancs...
Contràriament a les meves activitats, les de les meves possibles “partenaires”, són sortir a ballar, anar a fer senderisme, viatjar per tot arreu i passar-ho bé, anant al cinema, al teatre, a restaurants xinesos, navegar i escoltar tot tipus de música, des de la salsa al rock, amb llurs concerts corresponents. Aquestes dones em volen matar!!! Els hi hauré d’adjuntar a més a més, el meu informe mèdic de Can Ruti per què no es portin a engany. Després hauré d’especificar els meus estats de comptes amb “La Caixa”, no em confonguessin amb una altra persona. De totes maneres, el temps transcorregut era massa breu, per que poguessin contrastar dades.
Tot això em produeix tristor. Perquè substancialment, la gent devem estar sols i buits. No tenim temps de veure passar els núvols, ni volem sentir el vent suau i pacient acaronant-nos els cabells o la cara. Els meus pocs cabells són tan blancs...
dilluns, 10 de desembre del 2007
SERÉ TU AMANTE ... BANDIDO.
Així diu la cançó d’en Bosé, així és com jo voldria ser, però ja quasi no és possible, és ben segur, que caldria una enquesta entre totes les apuntades al “Imserso”, perquè tingués alguna possibilitat de trobar una parella que m’acceptés. Després que m’agradés a mi i finalment que li agradés a la meva dona. A mi la veritat és que sempre m’han agradat les senyores. M’han agradat molt. Sobre tot la meva... Per vocació, jo hauria d’estar catalogat com un “mujeriego”, un faldiller, però un faldiller fracassat i tímid. I això es tradueix -cosa que m’emprenya- en que diuen que sóc simpàtic i molt bona persona... malament, així no anem enlloc. No es pot ser al mateix temps, un cràpula i una bona persona, o si...?
Al menys sóc reconegut com un tipus que no fa mal a ningú, la veritat és que si puc fer un favor, en sóc feliç de fer-lo, però m’agraden les senyores una bogeria. Es que és un ser perfecte, fins i tot ho reconec, les altres també. SOC UN FALDILLER.
Al menys sóc reconegut com un tipus que no fa mal a ningú, la veritat és que si puc fer un favor, en sóc feliç de fer-lo, però m’agraden les senyores una bogeria. Es que és un ser perfecte, fins i tot ho reconec, les altres també. SOC UN FALDILLER.
diumenge, 9 de desembre del 2007
NO ET PUC ASSOLIR
No et puc assolir,
és massa llunyana la fita.
Els meus peus cansats i escorxats,
caminen, caminen,
per les dreceres del mai serà.
Però un dia,
quan arribem al nostre port,
jo et faré meva
i tu em faràs teu.
Un dia, en pots estar
ben segura,
arribaràs a Seralpuc.
Si et plau, espera’m
que vinc cansat.
Prepara el jaç per l’amant,
que la palla estigui nova.
Arribaré de matinada,
vull sentir el teu cos calent
i la teva besada mullada.
* Seralpuc és tot el no he pogut ser
és massa llunyana la fita.
Els meus peus cansats i escorxats,
caminen, caminen,
per les dreceres del mai serà.
Però un dia,
quan arribem al nostre port,
jo et faré meva
i tu em faràs teu.
Un dia, en pots estar
ben segura,
arribaràs a Seralpuc.
Si et plau, espera’m
que vinc cansat.
Prepara el jaç per l’amant,
que la palla estigui nova.
Arribaré de matinada,
vull sentir el teu cos calent
i la teva besada mullada.
* Seralpuc és tot el no he pogut ser
dimecres, 5 de desembre del 2007
NO ÉS UN “CHOLLO” SER DÉU
És difícil ser Déu, és impossible, ja que jo no sóc perfecte. Sóc absolutament ignorant i no sé ni tant sols, el que diré a la fi d’aquesta reflexió. Només sé, que tinc la necessitat d’escriure i dir en aquest instant del viure, el que penso.
En primer lloc sóc viu, sóc una persona amb un cervell que intenta pensar. En aquests moments, no tinc ambicions personals ni desigs de perpetuïtat. La idea de la mort no m’altera, ni em fa por, al menys per ara, tot i que sé, pel meu tipus de malaltia que em podria arribar en el moment menys pensat.
La meva pervivència, són els meus fills i els meus néts. Ells són el meu llegat, la meva projecció, la meva Pàtria. Tot el demés, és la història que s’oblida, es panseix i a la fi, es fa rància. Els meus amics, sé que dins l’escala dels propers temps, aniran desapareixent i com jo, es diluiran en l’espai. A la fi d’una o dues generacions, formaran part de la història difosa, podríem dir de la cultura comuna... de la tradició. La meva família són els meus fills, néts i esposa. Són la cosa més meravellosa que m’ha pogut succeir. No necessito més. I tal com són, amb tots els seus defectes, per a mi, són perfectes. Són ells, inclosa la cunyada amb les nenes, els que han conformat i perfilat la meva existència i els hi dec tot el què sóc i tot el que hem conforma. No demano res més.
En segon lloc tinc la voluntat de deixar una minúscula petjada. Serà vanitat? Abans tot era la feina, ara penso que no és important. És necessària per viure, però no és important. La cosa substancial, són les petites grans coses de cada dia, les decisions que prenem en cada instant i que fan a la fi, la nostre manera de ser i de viure i sobre tot de ser identificats i recordats.
Ser una bona o mala persona té una importància relativa, perquè la vara de mesurar es molt aleatòria. Qui és una persona dolenta, en el conjunt de l’univers? I qui és bona... I perquè?. Jo tinc una gran sort. No soc Déu per jutjar. Sabeu...no és cap “chollo” ser Déu.
carlesdetiana@ya.com
A la doctora Maite
En primer lloc sóc viu, sóc una persona amb un cervell que intenta pensar. En aquests moments, no tinc ambicions personals ni desigs de perpetuïtat. La idea de la mort no m’altera, ni em fa por, al menys per ara, tot i que sé, pel meu tipus de malaltia que em podria arribar en el moment menys pensat.
La meva pervivència, són els meus fills i els meus néts. Ells són el meu llegat, la meva projecció, la meva Pàtria. Tot el demés, és la història que s’oblida, es panseix i a la fi, es fa rància. Els meus amics, sé que dins l’escala dels propers temps, aniran desapareixent i com jo, es diluiran en l’espai. A la fi d’una o dues generacions, formaran part de la història difosa, podríem dir de la cultura comuna... de la tradició. La meva família són els meus fills, néts i esposa. Són la cosa més meravellosa que m’ha pogut succeir. No necessito més. I tal com són, amb tots els seus defectes, per a mi, són perfectes. Són ells, inclosa la cunyada amb les nenes, els que han conformat i perfilat la meva existència i els hi dec tot el què sóc i tot el que hem conforma. No demano res més.
En segon lloc tinc la voluntat de deixar una minúscula petjada. Serà vanitat? Abans tot era la feina, ara penso que no és important. És necessària per viure, però no és important. La cosa substancial, són les petites grans coses de cada dia, les decisions que prenem en cada instant i que fan a la fi, la nostre manera de ser i de viure i sobre tot de ser identificats i recordats.
Ser una bona o mala persona té una importància relativa, perquè la vara de mesurar es molt aleatòria. Qui és una persona dolenta, en el conjunt de l’univers? I qui és bona... I perquè?. Jo tinc una gran sort. No soc Déu per jutjar. Sabeu...no és cap “chollo” ser Déu.
carlesdetiana@ya.com
A la doctora Maite
dilluns, 3 de desembre del 2007
NO PLORIS, NO
No ploris, no
que el temps passat
no et faci història.
Que l’amargor de l’haver dit
un jorn “sí”,
et faci dir ara “soc”
i “no”, cada cop
que et convingui ser lliure.
Mostra-li, amb energia si cal,
que només pertanys a l’espai
i que el temps el faràs tu,
amb la teva voluntat d’ésser.
Que els altres, amb tot cas –i per tu-
farcirem el viure.
I qui estimi,
seguirà fidel a la llibertat,
donant d’un mateix,
tot el que l’amor dels altres
siguin capaços d’entendre.
No et buidis doncs,
ni de lamentacions, llàgrimes,
ni rancúnies.
Pensa amb tot el que et podem
o volem donar,
i guarda petites mesures
del teu odi,
administra-les sàviament
amb amor,
preservant així,
la teva esperança
de viure quan et calgui
el teu jorn.
Dedicat al meu amic Jaume
que el temps passat
no et faci història.
Que l’amargor de l’haver dit
un jorn “sí”,
et faci dir ara “soc”
i “no”, cada cop
que et convingui ser lliure.
Mostra-li, amb energia si cal,
que només pertanys a l’espai
i que el temps el faràs tu,
amb la teva voluntat d’ésser.
Que els altres, amb tot cas –i per tu-
farcirem el viure.
I qui estimi,
seguirà fidel a la llibertat,
donant d’un mateix,
tot el que l’amor dels altres
siguin capaços d’entendre.
No et buidis doncs,
ni de lamentacions, llàgrimes,
ni rancúnies.
Pensa amb tot el que et podem
o volem donar,
i guarda petites mesures
del teu odi,
administra-les sàviament
amb amor,
preservant així,
la teva esperança
de viure quan et calgui
el teu jorn.
Dedicat al meu amic Jaume
dissabte, 1 de desembre del 2007
RIU UNA ALTRA VEGADA
Riu una altra vegada
que l’enyor em corprèn
i cau fins el meu dintre
amb generosa coïssor.
Dona’m el teu riure
i la lluentor dels teus ulls.
Dona’m el teu viure
que quan calgui,
jo compartiré el teu plor
Blanca nit d’espais,
infinit de cossos amants,
mar negre i lluna brillant.
La pau...la pau.
que l’enyor em corprèn
i cau fins el meu dintre
amb generosa coïssor.
Dona’m el teu riure
i la lluentor dels teus ulls.
Dona’m el teu viure
que quan calgui,
jo compartiré el teu plor
Blanca nit d’espais,
infinit de cossos amants,
mar negre i lluna brillant.
La pau...la pau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)