L'ALBADA

Ha començat l’albada
i tot just quan surt el sol
i Can Roca desperta,
ronquen els tractors
amb els udols dels gossos,
m’aixeco i admiro
l’obra del bon Déu
i la sintonia dels vermells
per damunt de la mar plana.

Encara sóc viu
i els meus ulls tenen
el do de veure-hi
i el meu cos l’afany
per desitjar
una altra matinada.

Al·leluia, sóc viu
i vull viure un altre dia
al vostre costat,
els que esteu lluny, lluny
i els que esteu a prop millor,
sempre estaré
a casa vostra
i m’hi posaré només
si així ho desitgeu...

Però és que us estimo tant
amics meus desconeguts,
amics sense interessos,
amics de fidelitats compartides,
amics de complicitats desconegudes,
us estimo a tots...
ara que acaba la matinada,
ara que acaba de sortir el sol.

DIVAGACIONS DE L'ALTRE COSTAT DEL VIDRE

No voldria pas amor
que el teu oblit,
fos la norma de la meva
absència volguda,
i la voluntat del teu avorriment.

Ja sé que són molts anys,
per mi no han estat pas balders,
però reconec
que potser la meva companyia
pot estar una càrrega,
un entrebanc pel teu viure
i pel costum
d’un dia darrera l’altre.

Potser, és el patrimoni
de un home
massa vell
per ser jove
i massa estúpid,
per voler encara somniar.
Però sóc així, tant jove
carregat amb el llast
de la vida.

Massa vell per a somniar.
Massa jove per ser vell,
El meu Rocar n’és el testimoni.
Fins demà... fins ara amor meu..

S’acosten planers núvols baixos
I per a mi, sempre tu,
des de la meva feblesa
també amb timidesa, t’estimo.

Foto: Marta

EL CELLER D'EN VENANCI

En Venanci, és el nostre oncle, és un home savi. És un jove a punt de complir noranta-sis anys, que té un celler on diu hi guarda la mistela més bona de les Espanyes, una mistela de 1960. Puc certificar que jo no n’he tastada mai de tant exquisida i bona.

També puc asseverar que buscant per allà sota, n’he trobat una botella de 1948, que seria un delicte obrir-la.
També hi té més d’un miler de botelles de Cava, Bimblanc, Ratafía, Teulada, Vi Ranci, Vinagre, Aiguardent i altres delicadeses preparades per a la posteritat i pel proper cel, mentre la gata em vigila que no faci alguna malesa.
- No et preocupis gateta, no faré cap disbarat. I en sortiré sense tentinejar agafat a la barana. Dalt a peu pla, cercaré l’origen de l’univers dels cellers de pagès.

LA CALMA

Després de la tempesta ve la calma,
avui només les dues palmeres
de la Casa Alta
mouen les fràgils agulles,
dirigides pel compàs
del vals dels vents.
Mentre dos vianants
passegen els seus gossos.

Brisa suau,
atzavares del maresme
i botons de propera primavera.

A Can Pau Riba,
sota El Rocar s’hi aixequen
les dues palmeres
i dues xemeneies sense fum,
mentre els coloms
del colomar – tímidament –
gosen envolar-se,
amb la por d’un canvi
sobtat de l’aire.

Transparència fins a la ratlla,
unes barques
amb ses veles,
s’ajauen cercant la bona deriva.

Avui podria ser Primavera.

Foto: Uri

VENT

Fa vent, molt vent
i el Rocar es mou com una dona,
esperant l’abraçada voluptuosa
que la porti a l’èxtasi
de l’emoció.

Amunt i avall,
Avall i amunt,
a dreta i a esquerra,
aprofitant les sensacions,
aprofitant l’abraçada
de l’aire, l’embranzida
de la pols
i la força dels núvols,
que llisquen sobre
la carena verda i ondulant.

Tot el gris
s’omple ara del blau
i el verd orfe,
indecisament, omple
d’escorça
el terra del bosc,
entre els camins
de la sima, que no s’ha endut
l’aire de ponent.

Els murs
encara s’aguanten,
els xiulets sonen
com siurells,
les fades cavalquen
les seves escombres.

Un cavaller sobre un corcer negre
ha passat xisclant,
cercant els esperits
dels infants que s’amaguen.
Bufa...bufa...
Xiula...xiula.
Esperem la pau del silenci...

Del Google:
Hayas inclinadas por el viento.
461 x 346 - 64 KB - jpg
usuarios.lycos.es

LA LÀMPADA MÀGICA

Tenia la taula de treball en un complert desori, la Dolors va dir-me que m’hauria de caure la cara de vergonya. Té tota la raó i en una caixa grossa de cartó he endinyat totes les fotos que no he estat capaç d’ordenar. Ara la taula és neta, però el meu cervell també, no sé per on començar. Estic com el meu fill en Jordi en les Cròniques de sota El Mugró.
Ara em venen ganes d’obrir altre cop la caixa de cartró i que surti altre cop, com en el conte de Les Mil i una Nits de l’Aladí, al mig d’una boira de fum, el Geni dels Desitjos i em torni la inspiració poètica que ara em manca. És que tot és tan prosaic...

EL TEATRE

Estic cansat de tanta collonada, no puc suportar la televisió tan vana i buida de continguts, continents i vanitats forçades, per omplir un altre programa cada dia. La qüestió es parlar i omplir per no callar. Encara que no hi hagin matèries de les que res dir, encara que s’hagin de malbaratar dient vegenades.
A la fi només queda l’esperança de tancar el televisor i engegar a fer punyetes tot el que ens envolta i fer com jo, tancar la màquina d’alienar i anar-me’n a dormir.
A tu no t’agrada res, diu la Dolors amb raó, però jo penso que és una trista gràcia, que l’únic programa que es pot veure, sigui el Polònia i el Crakòvia. Per a mi, tots els espais serials, son repetitius.
Sempre amb les mateixes cares... els posats, les expressions, els plors, els petons, cap idea nova. Enyoro al menys alguna sèrie anglesa de qualitat. Hi va haver-hi un temps, que veure la televisió, era com a mínim una distracció i una font de cultura. Eren temps de Rodríguez de La Fuente, de teatre a la nit, amb José Bódalo i tants d'altres... de "Informe Semanal", de "Historias para no dormir", de menys pit i cuixa i més cervell per pensar... i això que només teníem una Cadena i un U.H.F, temps era temps, també teníem en Raimon i en Serrat.

Del Google:
José Bódalo. Doce hombres sin piedad
300 x 223 - 10 KB - jpg
www.eselx.com