A Castellolí, La Brillante era una sala d’esbarjo, on el jovent anàvem a ballar els diumenges i festius quan s’acabava el cinema al “Centru”. A les nou del vespre tots a ballar amb les noietes dels nostres amors i desitjos. Això sí, elles acompanyades per les seves mares i sobre tot per les iaies, vigilants de la puresa de les seves netes i filles.
Era una gramola vella, d’aquelles d’agulla de ferro que només la sabia fer funcionar en Vicenç de Cal Rei, autèntic Disc Jokei dels anys cinquanta.
L’acompanyava sempre en Balegues, com si fos un comissari, però que no deia mai res.
Primer els discs de pedra, després de baquelita. N’Antonio Machin: “Pintor que pintas Iglesias, píntame Angelitos negros...” Jorge Sepúlveda: “Santander... eres novia del mar...”
Mentrestant, nosaltres i elles començàvem a ballar, procurant els contactes més íntims possibles, dins de la legalitat que ens permetien les mirades còmplices i les ganes del “sexe” permès. Això és. Res de res. No podies ballar més de dos balls seguits amb la mateixa mossa, sinó la gent, podria pensar que “festejàvem”, això comportava un altre “status” i un risc que no tothom estava disposat a assumir.
Meravellosos temps de despertars adolescents i "calentures" hormonals reprimides. Demà al matí.... ens veurem a la era de Cal Miret...i jo no vaig anar-hi !
Després ella va dir-me, tu no ets un home de paraula. Jo si que hi era !
MalaÏda timidesa.
Potser hagués canviat el meu destí i ara els meus fills no serien els qui són.
Perdona’m. Ara que ja són dones i homes casats i afillats, ells no en són conscients d’aquell primer amor d’infantesa.... encara que no ho sàpiguen.
Tu i jo però si que ho sabem... i som vells...
4 comentaris:
Em vas dir que m'agradaria i m'ha agradat molt. Records d'infància i adolescència. La meva adolescència va ser una mica més complicada. Tu ja ho saps. L'amor de la meva vida va venir en una cruilla als meus anys madurs. L'amor ve quan ve. I amb ella quatre magnífics fills. Carles ets entranyable. Continua escribint coses tan boniques.
Jo d'adolescet no vaig poder ser tan trepalle com tu.
Jacint de Cal Pèsol
Tete, jo no ballava a la Brillante (era massa petit) però allà va ser on em vaig enamorar de les cobles que tocàven sardanes algun diumenge al matí. Des de llavors m'emociono al sentir, encara que sigui de lluny, el sò de les cobles.
A mí les calentures, em van venir més tard i encara les tinc...
Josep, les cobles només interpretaven sardanes per les festes majors i m'emociono al pensar,
que vem ser nosaltres, els qui vem aguantar la flama de la Sardana,malgrat que no hi hagués ningú que les sabés comptar.
naucil veliko
Publica un comentari a l'entrada