divendres, 14 d’octubre del 2011

LA MORT


En menys d’un mes se m’han mort gent propera, amics d’infantesa, amics vells, amics de vellesa i fins i tot un nin d’onze anys, quan ningú no s’ho esperava. Jo, tinc tendència a relativitzar-ho quasi bé tot, però tanta mort m’afecta el cor, em recorda que tal vegada no sóc immortal, encara que el meu cervell aspiri a la eternitat.

Ahir a la tarda va sonar el telèfon...era una estimada veïna. Sa sogra havía trespassat a l’altre món...per fi, després de noranta-sis anys entre els seus, entre nosaltres, va decidir tornar a les cendres dels temps i incorporar-se en el món del mai, del sempre i del dolç oblid.

No em fa por l’oblid. És una pendent suau , on els fills t’hi han de menar i després del cop, el record ho suavitza amb els bons moments d’una llarga convivència. El que em rebela és que un infant és trenqui sol als onze anys. Sensa motiu, mentre dormia, en mig dels seus somnis de nen, sens l’excusa de la malaltia o l’accident.

Diran els gurús de les religions, que Déu se l’ha emportat. Diuen d’altres que ara vola entre els àngels i que sempre estará amb nosaltres. Merda, això és una estafa. Si jo fos Déu ho prohibiria. Us haig de dir que no coneixia a aquest noi. Era un alumne company dels meus néts a L’escola Lola Anglada de Tiana. Ploro per ell i pels seus pares, familia, mestres... No ho puc entendre.

El més petit de tots.- Lola Anglada i Sarriera (Del Google)

5 comentaris:

Assumpta ha dit...

Sí, son dues morts ben diferents, la de la senyora de noranta-sis anys, s'accepta de manera lògica, mentre que la mort de l'infant ens colpeix molt durament.

El que jo pugui dir, és ja sabut abans que ho digui... Llegir-ho ma impressionat molt i ni tan sols puc imaginar com deu ser d'immens el dolor dels pares.

Però ell, el petit, no en tinc el menor dubte que està bé. Cap, ni un sol dubte. Ho crec així, tinc aquest convenciment.

Sortosament ni tu ni jo som Déu, Carles. Probablement ho faríem molt pitjor.

Ara no entenem res. Jo no ho entenc. No entenc perquè ha de morir un nen d'onze anys, no entenc perquè han de patir els pares...

Però sé que un dia Déu ens ho explicarà i llavors ho entendrem.

Carles Casanovas ha dit...

Aixís ho espero Assumpta, per a mi ha estat tot un cop, en un mes cinc funerals, cinc comiats i ara les paraules em sonen buides.

Assumpta ha dit...

En un mes cinc funerals, amic CARLES, crec que s'hauria de tenir un cor de pedra perquè no entristís. Som humans i les pèrdues d'amics, parents, coneguts... ens fan mal.

A més, hi ha morts que afecten de forma tan diferent...

Un amic de la Parròquia, ja no era jove, però tampoc era gran, uns 65 anys. El mes de febrer passat encara rèiem mentre ens explicava anècdotes d'unes ventades... en fi, era alegre optimista, fins i tot de coses no massa bones hi sabia treure una part positiva i et feia riure...
El mes de març va començar a tenir mal d'esquena... cada vegada més.
Com era voluntari de Càritas, primer li van dir que deixés de descarregar capses d'aliments (llet, oli...), que segur que era culpa de l'esforç (perquè ell pencava moltíssim)
Però no, va ser un càncer... fulminant. Malgrat els intents de tractament, quimioteràpia, va morir el mes passat.

Em va impressionar per la rapidesa amb la que va anar tot.

Bea ha dit...

Gràcies per aquestes boniques paraules...en el record la tindrem i el que més val la pena és tenir la sort de la gent amb qui ens anem trobant pel camí amb qui compartim tantíssim....un petó

Carles Casanovas ha dit...

Ja saps on son els teus amics, Bea.