ELS SECRETS DEL CELLER.

Qui sap de quan,
qui sap perquè,
amb un forat al mig,
diu una frontisa orfe a la porta
que ací i guardaven
el carro i el matxo.

I en Venanci
ho va pintar de blanc...
era l’antiga porta
del darrera,
amb un forat per la viga.
Era un forat pel forrellat.

Que l’enemic no passi...
passarà pel davant.

Tant em fa que em critiquin,
és igual el què faci o digui.
el resultat sempre serà
el mateix, som insolidaris.

Som catalans,
ves què hi voleu fer.
Se’ns nega fins i tot
la capacitat de demanar,
el dret de sobreviure

Si devem,
encara que volguem
pagar el que es deu,
no tenim dret,
a ser honestos...

Doncs prou,
nosaltres no som
“d’eixe món”,
Els hi donem la independència
i que ens deixin treanquils,
per a poder
canviar d’aire.

Del Google

Guifré el Pilós

580 × 293 - 97 k

- jpgapic.es

Si tot fos tant senzill
no ens caldria ni tant sols estimar,
només el desig
i les ganes de viure,
caldrien per anar tirant
un día darrera l’altre
i pensar, que som i existim.

Potser són
massa filosofíes
per un mes de febrer
d’un home que té
ara i encara
ganes de viure,
en un tems que comença
a no ser el seu.

Projecció de vida
en un món complex,
d’hores perdudes
i vagarosos despertars.

Demà quan aixequi el dia,
no serà distint a avui.
Tinc temps,
esperaré que vingui
la meva esposa,
a les tres dinarem.

Estendré la má
i trobaré la mà amiga.
Dolça realitat.

Del Google

Manos que se acompañan 333 × 237 - 29 k

- jpgescritoconsentido.blog...

NEU

En un mes de febrer,

quan érem joves,

la neu va emblanquinar

el camí per fer-nos companyia.

Va caure suaument,

sense brogit,

dolçament, amb melangia.

Neu fràgil de febrer

sota el Castell,

olors a ginebrons, a pins,

a juventud, a desig, a fred,

tot, sobre les fulles seques.

Deixa’m mirar-te una altra vegada

i abriga’t que fa mal temps.

L'ESGLÉSIA CREMADA

Una finestra al cel,

transparència per la vida

es el resta de Sant Vicenç,

església, odis i rancúnies.

Runes de temps violents,

record eternal d’una guerra,

on van caure els covards

...i també els valents.

Ha quedat però,

l’ocre de les pedres

i del cel el seu blau.

A resar a l’Església vella,

els morts que reposin en pau.

AMICS D'INFANTESA

He anat a Cal Patxó,
a Castellolí, a l’església vella,
m’he retrobat amb vells companys
i amb amigues de la infantesa,
que feia temps enyorava,
que feia temps estimava,
... el record no havia minvat.

També he baixat
a les catecumbes del vi,
he olorat els flaires del terròs
i m’he confortat amb el record
de la memòria,
amb algun que altri plor,
compartint llurs dolors,
les malalties
de les seves històries.
M’han dit tots
torna...
Jo els hi he dit,
tornaré...

BOMBOLLES DE SABÓ

Un temps,
a l’estiu
quan a casa teva festajàvem
i teníem el temps per esperar.

Peus quasi descalços
i escales
cap a la porta del cel,
bombolles de sabó,
tant fràgils,
amb coloraines,
tornassolades, esclatants,
tota una vida
i un temps per estimar.

Un temps,
a l’estiu a casa teva,
era ahir,
ha estat el demà.