Una finestra al cel,
transparència per la vida
es el resta de Sant Vicenç,
església, odis i rancúnies.
Runes de temps violents,
record eternal d’una guerra,
on van caure els covards
...i també els valents.
Ha quedat però,
l’ocre de les pedres
i del cel el seu blau.
A resar a l’Església vella,
els morts que reposin en pau.
1 comentari:
Oh... les restes d'una església cremada... una finestra que mira al cel... Reposin en pau.
Publica un comentari a l'entrada