Un temps,
a l’estiu
quan a casa teva festajàvem
i teníem el temps per esperar.
Peus quasi descalços
i escales
cap a la porta del cel,
bombolles de sabó,
tant fràgils,
amb coloraines,
tornassolades, esclatants,
tota una vida
i un temps per estimar.
Un temps,
a l’estiu a casa teva,
era ahir,
ha estat el demà.
a l’estiu
quan a casa teva festajàvem
i teníem el temps per esperar.
Peus quasi descalços
i escales
cap a la porta del cel,
bombolles de sabó,
tant fràgils,
amb coloraines,
tornassolades, esclatants,
tota una vida
i un temps per estimar.
Un temps,
a l’estiu a casa teva,
era ahir,
ha estat el demà.
7 comentaris:
i en la nostra bombolla
- eterna bombolla ens sembla -
estem jugant encara entre el degoteig dels dies com si en un principi fossim cridats a fer la felicitat un de l'altre.
Tot compaginat, tot junt... Mira una altra bombolla que puja i no es desfà... Somnis de persones que s'estimen en un intent de consolar-se en la seva precarietat... Però seguirem fent bombolles... Anton.
Maquíssima la foto i maquíssim el poema!! :-))
Antón,Assumpta, estem encara fent bombolles. En Quico,en Roger, la María l'Abril senten com a jocs màgics, el fer bombolles, son fascinantes, ...
Una bona remembrança, una petita joia.
Zel, la joia més preuada...
Zel, la joia més preuada...
M'has fet venir ganes de fer bombolles! ;-))
Publica un comentari a l'entrada