I els teus ulls
van veure venir la besada
i jo no hi era.
I els teus llavis
van xuclar uns altres llavis
i jo no hi era.
I els teus pits
van florir de joia
i jo no hi era.
I el teu ventre
va desitjar un altre ventre
i jo no hi era.
I jo, que si t’estimava,
no vaig fruir
ni del teu bes,
ni dels teus llavis,
ni dels teus pits,
ni del teu ventre.
Hauré d’esperar
que s’acabi la tardor i l’hivern.
Quan arribi l’abril,
si la meva timidesa ho permet,
et diré que et desitjo.
Si llavors em dius que no,
m’arronsaré d’espatlles
i buscaré un nou camí.
2 comentaris:
tendre, sou de debó tant tendre com us expreseu aquí?
Tot té dues cares, les persones també. No hi ha res absolutament bo
o absolutament dolent.
Procurem sempre donar la millor imatge, això no és dolent però és
del tot sincer...? no ho sé i Déu men guardi de una persona absolutament sincera, podria fer molt de mal.
Publica un comentari a l'entrada