CAMÍ DEL ROCAR

El Maresme puja suau
des de l’Immens Blau,
giragonsant entre les bardisses de la mar,
jugant pels canyars,
les rieres, entre camins,
relliscant pel mig dels horts
i pujant tímidament cap el cel,
entre les llums enlluernadores
dels déus de Tiana.

Pins garsés, pins rodons
de copes molsudes,
que sobreviuen esporuguides
pels focs estiuencs,
mentre les garses
colguen els pinyons,
per donar el verd
i perpetuïtat a la muntanya.

Verd persistent i tossut,
mentre el garrofer ancià, centenari,
vell i fotut, sense ni un gemec,
es trenca amb el vent de tempesta,
abans que el foc de l’estiu,
li retalli l’esperança.
Branques fràgils i corcades
del meu arbre,
del meu amic traït.

Flors i mongeta tendre,
hivernacles transparents
de dolça calor humida
sobre la Casa Alta, on el poeta
emparra les cançons, i la Pau
sobre canyes amb fulles verdes.

Bosc de repòs,
on descansa la vella merla
i xerric-xerrac canta la cigala
Pujols amb espígols
de flaires olorosos,
i un tron de pedra per reposar
i mirar la mar blava,
envoltat pel groc del ginestar.

Tiana joiosa,
guarda’t bé de Barcelona
i preserva amb altivesa
els teus esguards
i les teves flaires.


Tiana, 8 de Gener 2008.