Fa dies que no sento
l’angúnia del tornar,
però és que cada instant
et pressento més a prop.
I saps ahir...
jugava amb tu,
i tu jugaves amb mi.
Després vaig pensar
que eres morta
i vaig buscar-te
dolçament per la casa,
volent endevinar
la teva aura,
per l’entreclaror
d’alguna porta,
sentint la remor
del teu aire.
Sense angúnia
sense pena et vaig cridar,
una rialla,
una abraçada
i un bes a l’aire.
Et deia...
- Vull venir amb tu.
Tu deies...
- Aviat, encara... espera.
Vull venir amb tu !
I tu vas venir a mi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada