EL MEU GARROFER.

És vell,
molt vell
d’immensa copa
i de gran ombra.

El meu amic,
el gran garrofer,
es un arbre amb la història
d’amors perduts,
d’amors guanyats,
d’abraçaments
i passionals abraçades,
dels que ara són pols
o no més records
d’ancians desitjos
del jovent de Tiana.

Contractes signats amb essències d’amors,
sobre l’escorça.
Cors i fletxes d’eternitats promeses.
Dades il·legibles,
inicials confoses
i perdudes pel temps
dins de l’univers,
donant nom a la Plaça.
Plaça dels Enamorats.

Ara, després de la darrera secada,
tinc por pel meu garrofer.
Les seves puntes mes altes,
llurs brots més ufanosos
s’estan esgrogueint,
i la pell sembla
més seca.

No et moris
vell garrofer, que encara
tens amors que explicar-me,
d’antigues revetlles,
de cants d’ocells
i de les meves merles refilades.
Sota la teva soca, garrofer
et vam plantar
una gardènia de dolça olor,
has vist com n’estan d’ufanes?...
d’ací en pocs dies
els seus capolls s’obriran
i donaran fragància al teu jardí.
Garrofer, el meu garrofer,
l’avi garrofer, espera ...
no m’espantis.