dilluns, 2 de març del 2009

VELES E VENTS


La ratlla és el limit del món llunyà
que mai arriba,
que sempre han de conquerir,
cercant les fites de la mar.

Inabastable oceà
de blaves aigües,
que mai cauen
en l’estimball de l’horitzó
i sempre perdura l’esglai,
del blau infinit,
en l’atzur perfecte
i en el cor blanc,
dels petits navegants.

Més tard, a l’esquerra del viver,
sobre el port de El Masnou,
arribaran victoriosos
amb el cor inflat del vent,
i amb l’ànima
eixamplada fins el més enllà.

Amb els pares freturosos
d’abraçades temorenques,
de sospirs maternals
plens d’orgull.
El nen ja és un home...

4 comentaris:

rebaixes ha dit...

...I ja és un home. Ple de metàfores l'escrit encandila.Des de la platja és bell descobrir l'horitzó, que no acaba allí, que no és el perdurable hi ha avançant sem`re altres horitzons blaus que ens esperen... Amb el temor a la gola, amb el tremolar dels dits que no es creuen que ja ens arriba el nen fet un home.Bones idees teniu company de fatigues, un en el seu mar des de les roques, l'altre les roques te el mar d'un cel que el besa incesant,Núvols d'onades, esquitxos d'ona com pluja per l'altre...Esteu en forma,Carles. Anton.

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

Hola,
donar-te les gràcies per haver vingut a casa a felicitar-me pel meu aniversari.
Fins aviat.

merike ha dit...

Carles estimat, sóc jo. He traduït les lletres d'una cançó finlandesa.
Des dels anys 80. Crec que són tan difícils per a tu com per a mi en finès:-)Bona nit!

merike ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.