Avui he despertat a Sant Feliu,
sobre les codines roges
del carrer Barcelona
i m’ha fet il·lusió
d’escoltar als meus fills,
encara petits, reclamant
la llet amb Cola Cao i les galetes maria
per sucar-hi els records de vida.
Després, mentre tu dormies
he navegat amb les barques
de les meves mans,
buscant els teus ports
i les teves badies.
Què fas...
val més cercar el raser
dels vents
i posar-me a aixopluc
de la vellesa.
Ja no hi som
a Sant Feliu
i les teves codines
son blanes ... amor.
del carrer Barcelona
i m’ha fet il·lusió
d’escoltar als meus fills,
encara petits, reclamant
la llet amb Cola Cao i les galetes maria
per sucar-hi els records de vida.
Després, mentre tu dormies
he navegat amb les barques
de les meves mans,
buscant els teus ports
i les teves badies.
Què fas...
val més cercar el raser
dels vents
i posar-me a aixopluc
de la vellesa.
Ja no hi som
a Sant Feliu
i les teves codines
son blanes ... amor.
7 comentaris:
No ets a Sant Feliu, però un record ben maco i ben viu ens l'has portat aquí, en dolça poesia i en una foto molt maca... suposo que ets tu, Carles :-))
En el pensament sempre pots anar a donar un volt per Sant Feliu, i recordar el que vulguis que sigui bonic :-)
No sóc pas jo, si no el Padrí Enric, amic de l'ànima. Cada setmana sortim a dinar un dia i passegem pels antics paratges i records. En el post del dissabte 16 de maig, el padrí Enric està juntament amb l'altre gran amic Francesc, que és un Megaculer. La felicitat costa poc i l'amistat és la cosa més bonica i meravellosa que ens pot succeir en els 67 anys, oi...?
Bons ecords, d'aquels que omplen boca, cor i cap,i que mai s'allunyen, que sempre els podem tenir presents, per que son nostres...
Teniu bones companyies... com ajuden aquests moments.
Em feu una mica de sana enveja,crec que em compreneu... Anton.
Oh hi tant que et comprenc amic Antón
però no sentis cap enveja de mi que sóc un pobre diable !
De Sant Feliu de Codines no en tinc cap record. Agraeixo el significat de les "codines". El que si recordo amb molt d'apreci és una visita a un entorn d'aquest municipi: "SANT MIQUEL DEL FAI", una cascada sensacional i un dinar satisfactori al seu restaurant. De tot això fa temps.
Jacint de Cal Pèsol
I dons, el petitó no és pas en Jordi? si o si??
Doncs no Menta,és N'Oriol, el meu tercer fill...el que trenta anys després s'en va anar a la India.
Publica un comentari a l'entrada