LLENGOTES

Avui t’has jubilat,
tant joveneta i fent llengotes.
llengotes per a mI,
llengotes per a tots,
en un esclat de vida.

Hem tancat amor
un altre calaix ,
o potser l’hem obert.
Ens espera la vida
i els nostres despertars.

Ara, amb salut,
i néts i fills i tu i jo,
com sempre,
fins el mai,
fins l’espai.

Sento per tu,
llengotes meva,
una immensa tendresa
i un immens amor.

Estic preparat,
però no vull encara
obrir o tancar,
un altre calaix,
deixa’m viure
aquest moment.

CASTELLOLÍ - TUBE

Al poble
no li manquen “ Tubes “.

El torrent de Can Tardá,
l’han convertit,
l’han capat,
el volen domar.

Jo he vist com aquestes
minces escorrialles,
arriben molt alt.

Ara seràs un tub,
ara seràs meu.
I tu, merda d’aigüeta,
hauràs de passar per ací.
Sempre...

Ell m’ha dit...
mai és l’eternitat,
i jo sóc ara,
espera't, ja em veuràs.

ANCESTRES

Els meus gens
vénen d’aquí,
vénen d’aquests.

Persones nascudes
abans que en Napoleó
i el francès paressin a casa.

Sóc un fruit de la història
...i de la seva memòria.

Barretina a l’espatlla,
ventall a la mà,
nena, nina i cigar havà.

Rellotge i medalla
a la faltriquera,
bastó per atiar,
anell de compromís,
nines de porcellana i drap.

Quiets, molt quiets...
catifa de retratista
i les bótes dels nens,
ja està!
sóu al futur.

D’aquí a cent i trenta-dos anys,
el vostre descendent
us posarà al ciberespai.

Què és el ciber...
-Tio Paco sóc jo...
en Carles fill d’en Carles,
nét d’en Miquel...
rebesnet de...

Fins el mai,
fins el sempre ancestres,
us estimo.

COLOMS DE L’EMPORDÀ.

El colom cerca la coloma,
la coloma delirosa
espera el colom,
- tot mirant-lo -
sobre el vell campanar
de la plana neta,
damunt Peretallada.

Amors de l’Empordà,
torre de pedra tallada,
cel arrufat de boira fina,
esperances d’eternitat.

Mentre la banderola
amb una creu
ens assenyala
el camí de la tramontana.

Foto: Francesc Borràs

EL GOS DE PERETALLADA

Va acostar-se sol,
cercant companyia.
Va mirar-me.
Va mesurar-me,
va admetre
quatre carantonyes...
sense exagerar
i va permetre,
la meva estada
a la seva plaça.

És evident, és l’amo
i comprova sense
estridència, la identitat
dels hostes.

Podeu seguir...
on teniu el cotxe ?

PORTES

Porta dins d’una porta,
porta vella
a la porta.
Segles d’història,
claus d’eternitat.

D’on vénen els orígens,
qui porta la identitat,
la raó la té el temps.
El teu, el meu,
són els jorns d’estimar.

UNA GRAN CAGADA.

Gran merderada,
la del gos de Moià.
No es pot patinar amb patins,
no es pot usar l’eskate.
No es pot jugar
amb les pilotes,
“les de cuir o similars”.
No es pot anar amb bicicleta.

Així està la plaça...
buida,
sense vida,
sense nens,
sense jovent,
sense gent,
sense les rialles
i sense els xisclets...
...absència de joia.

Amb una immensa tristor,
fins el grís del cel
ens acompanya.

Gràcies Sr. Rector,
mercès Sr. Batlle,
la plaça està en silenci,
neta dels nens,
neta de nenes.
Tinc l’anima buida.

CEL.

Des de la meva finestra,

al cel i són el blanc i el grís
dels núvols.
Sota, el verd i la terra
els hi donen suport.

Pins rodons,
pins pinyoners,
amb pinyons
gust de reïna.

El meu Rocar a la esquerra
i al fons
s’endevina la mar blava.
Sota , les casetes de Can Roca,
sobre, els camps llaurats.

Ha arribat la tenebra,
ha arribat la foscor,
des de la meva finestra,
des del meu mirador.

LA COL DE L’HORT

Mireu-la tot ufana, arraulida
i rostida pel fred de febrer.
Aquesta gelor que s’arrapa
a la pell de la col
de l’hort de Cal Tendre.
A l’olla de l’àvia,
serà bullida, amb trumfes
de la mateixa terra.

Després ja estatovada,
amb cansalada “viada”
reberà el fregit
amb botifarra negre.

Menges d’hivern...

LA VELLA BOTA

És una bota grossa i vella,
la única que resta al celler,
té un ví molt vell i negre
aspre i agre, eixut i franc,
sense dolçaines, amic,
vinagre d’en Venànci.

Des del quaranta tres,
aquest ví, ha recollit l’agró
i la gana de la guerra perduda,
les males llets,
i la fam dels quaranta.

Jo m’estimo aquesta bota,
per què fa bones
les amanides
i em fa sentir companyia,
quan baixo al celler fosc.

Aquesta bota, té un any menys que jo
i jo tinc un any més que la bota.
Companya....

Foto: Jordi/Marta

ELS SECRETS DEL CELLER.

Qui sap de quan,
qui sap perquè,
amb un forat al mig,
diu una frontisa orfe a la porta
que ací i guardaven
el carro i el matxo.

I en Venanci
ho va pintar de blanc...
era l’antiga porta
del darrera,
amb un forat per la viga.
Era un forat pel forrellat.

Que l’enemic no passi...
passarà pel davant.

Tant em fa que em critiquin,
és igual el què faci o digui.
el resultat sempre serà
el mateix, som insolidaris.

Som catalans,
ves què hi voleu fer.
Se’ns nega fins i tot
la capacitat de demanar,
el dret de sobreviure

Si devem,
encara que volguem
pagar el que es deu,
no tenim dret,
a ser honestos...

Doncs prou,
nosaltres no som
“d’eixe món”,
Els hi donem la independència
i que ens deixin treanquils,
per a poder
canviar d’aire.

Del Google

Guifré el Pilós

580 × 293 - 97 k

- jpgapic.es

Si tot fos tant senzill
no ens caldria ni tant sols estimar,
només el desig
i les ganes de viure,
caldrien per anar tirant
un día darrera l’altre
i pensar, que som i existim.

Potser són
massa filosofíes
per un mes de febrer
d’un home que té
ara i encara
ganes de viure,
en un tems que comença
a no ser el seu.

Projecció de vida
en un món complex,
d’hores perdudes
i vagarosos despertars.

Demà quan aixequi el dia,
no serà distint a avui.
Tinc temps,
esperaré que vingui
la meva esposa,
a les tres dinarem.

Estendré la má
i trobaré la mà amiga.
Dolça realitat.

Del Google

Manos que se acompañan 333 × 237 - 29 k

- jpgescritoconsentido.blog...

NEU

En un mes de febrer,

quan érem joves,

la neu va emblanquinar

el camí per fer-nos companyia.

Va caure suaument,

sense brogit,

dolçament, amb melangia.

Neu fràgil de febrer

sota el Castell,

olors a ginebrons, a pins,

a juventud, a desig, a fred,

tot, sobre les fulles seques.

Deixa’m mirar-te una altra vegada

i abriga’t que fa mal temps.

L'ESGLÉSIA CREMADA

Una finestra al cel,

transparència per la vida

es el resta de Sant Vicenç,

església, odis i rancúnies.

Runes de temps violents,

record eternal d’una guerra,

on van caure els covards

...i també els valents.

Ha quedat però,

l’ocre de les pedres

i del cel el seu blau.

A resar a l’Església vella,

els morts que reposin en pau.

AMICS D'INFANTESA

He anat a Cal Patxó,
a Castellolí, a l’església vella,
m’he retrobat amb vells companys
i amb amigues de la infantesa,
que feia temps enyorava,
que feia temps estimava,
... el record no havia minvat.

També he baixat
a les catecumbes del vi,
he olorat els flaires del terròs
i m’he confortat amb el record
de la memòria,
amb algun que altri plor,
compartint llurs dolors,
les malalties
de les seves històries.
M’han dit tots
torna...
Jo els hi he dit,
tornaré...

BOMBOLLES DE SABÓ

Un temps,
a l’estiu
quan a casa teva festajàvem
i teníem el temps per esperar.

Peus quasi descalços
i escales
cap a la porta del cel,
bombolles de sabó,
tant fràgils,
amb coloraines,
tornassolades, esclatants,
tota una vida
i un temps per estimar.

Un temps,
a l’estiu a casa teva,
era ahir,
ha estat el demà.