A casa, mentre en Rajoy i en Rubalcaba
xerraven, cansat, he decidit deixar-los amb la paraula a la boca i anar-me’n a
caminar per la meva Barcelona. N’estic
fins els pebrots de la crisi, de la prima de risc i de la hecatombe que
s’apropa i que ja tenim al damunt. Li he dit a la Dolors que me n’anava a donar
un vol. M’ha preguntat cap on. No ho sé
nena, ja n’estic tip de tanta cantarella.
Com quasi bé sempre he baixat a
Triomf..., un tros de Lluís Companys i m’he deixat portar, més per les cames
que pel cap. I soletes sense voler-ho, m’han portat cap el Barri de Ribera. He
descobert una petita joia gòtica: el que queda del claustre del Convent de Sant
Agustí.
Jo que em pensava conèixer
Barcelona, no hi havia entrat mai, no se m’ havia acudit entrar per la porta
del carrer Comerç. L’he creuat i m’he trobat amb el que queda del convent,
després dels bombardejos de 1714 i posterior enderrocament pel nostre estimat Felip
Vè.. el Borbó de nova planta.
Me quedat bocabadat, tremolós,
emocionat, en descobrir que hi ha un carrer que és diu “Tantarantana”, tocant a
la plaça Acadèmia... i per fi , a la dreta, una placeta preciosa amb noies
boniques, un operari municipal uniformat de verd amb groc que escombrava i un senyor tatuat bevent en una font bessona a
la de Canaletes.
L’ombra reconfortant del arbres
m’ha fet cercar l’aixopluc del sol, a la terrassa del Bar Joanet, amb una canya
fresca i rossa de cervesa escumant. La placeta és la de Sant Agustí Vell. És un
indret senzill, sense pretensions de cosa grossa, amb tot l’encant de la Barcelona que jo estimo.
L’oreig de l’aire tranquil m’ha convidat a escriure.
Li he preguntat a la nina que servia les taules, si tenia alguna foto del bar, o de la plaça i m’ha dit que no, però que el podria buscar al Google. Els hi he llegit el que estava escrivint, ha vingut en Joanet, he anat a pagar i no m’ha volgut cobrar. Els hi dit que tornaria amb els meus amics, amb la condició de que ens cobri.
- D’acord?...
-D’acord!
Mentrestant, els polítics vetllen a Madrid pel nostre benestar i els nostres estalvis.
Estem segurs...
Fotos: Del Google
6 comentaris:
Ja t'ho he dit altres cops, però t'ho repeteixo: les teves anècdotes són plenes de vida, de bon rotllo, de tendresa i de bona comunicació.
Gràcies pels somriures!
No, no estem segurs. Fa tant de temps que no vaig pel barri de la Ribera!
La curiositat ens fa aventurers, i l'aventura ens descubreix un mon fantastic què ens dona vida.
Gracies pels teus escrits, Carles.
Força i una abraçada!
Carme, moltes gràcies per la teva fidelitat i paciència. A mi m'esperona el saber que noietes com tu segueixin els meus passos i els meus pensaments.
Què dir-te Joana...voldria que em diguessis quan podràs caminar. Voldria convidar-te un dia a passejar amb mi, per la nostre Barcelona de les olors, les veus i les emocions.
Joan, no sé exactament si ets el que em penso. Benvingut al Club del Rocar de Tiana.
Be Carles, gràcies per la benvinguda, però ja fa temps què segueixo els teus escrits, encara que no hagi fet comentaris.
Soc en Joan Cañada.
Una abraçada, i endavant!
Ja m'ho pensava Joan, ja m'ho pensava.
Publica un comentari a l'entrada