Resulta ser que tot el bo entre tu i jo, entre
vosaltres les dones i un servidor, no és pas per l’amor, ni per proïsme. És per
la molècula de l’amor, és per l'oxitocina. Que dir-te t’estimo és quasi bé el
mateix que dir-te oxitocina del meu cor. Si ho vols fer més libidinós i
barroer, més carnal, pots dir-li també feromona del meu hipotàlem, el teu baf em
produeix contraccions a la meva glàndula pituïtària i també a la teva...
Em farà falta però amor, una dosi suficient de
magnesi i de colesterol, elements insubstituïbles perquè és sintetitzi
correctament una bona dosi d’oxitocina.
Ara a les meves velleses ardents, per fi descobreixo que el colesterol és cosa
bona, com deia una gran amiga meva, és “alça-piu”, com la menta que porta el
magnesi. Ara sé perquè la meva dona posa aquesta herba als cargols, i pernil, i
botifarra ... és un parany que li va ensenyar sa mare la iaia Rosa, per
poder-me seduir.
He estudiat massa química, hauré de dedicar-me a la política ...
Foto del Google
4 comentaris:
Visca l'oxitocina, carles! Sense ella no som res... :D
No la malgastis, que la fura en necessita o sino el conill... Això del cau es veu que necessita tsmbé productes químics. Ja hio dic que som mineral i aigua que al barrejar-la... pensa. Anton.
Si no fos per l'oxitocina! Que seria aquest món!
Ostres, i tan lleig que és aquest nom d'"oxitocina"... i, si no fos per ella!! :-DD
El que jo veig és que aquest dibuixet que has posat és clarament blau i grana... :-DD
Publica un comentari a l'entrada