Fa dies que no sento
l’angúnia del tornar,
però és que cada instant
et pressento més a prop.
I saps ahir...
jugava amb tu,
i tu jugaves amb mi.
Després vaig pensar
que eres morta
i vaig buscar-te
dolçament per la casa,
volent endevinar
la teva aura,
per l’entreclaror
d’alguna porta,
sentint la remor
del teu aire.
Sense angúnia
sense pena et vaig cridar,
una rialla,
una abraçada
i un bes a l’aire.
Et deia...
- Vull venir amb tu.
Tu deies...
- Aviat, encara... espera.
Vull venir amb tu !
I tu vas venir a mi...
dimecres, 16 de gener del 2008
dilluns, 14 de gener del 2008
TIANA AGRAIDA
Em passa una cosa que no hauria previst mai. Es el retorn del paisatge i a les passejades des de la memòria. A mesura que la mobilitat se’m redueix, el meu cervell s’esperona i busca les caminades, pels corriols trepitjats per un obsés de les nostres contrades. Normalment acompanyat pels gossos he pujat, he baixat i m’he enredat pel mig de boscos, vinyes i bardisses gaudint sempre de la mirada enrera, perquè a Tiana després de fer deu passes, sempre té una mirada enrera. Hom s’ha de parar, respirar, gaudir i mirar la mar com fa n’Antonio Machado.
Tiana, va dir-me quan jo era nou arribat a la vila, un vell i estimat amic - en Josep Canals - es com una esquena d’ase: o puges o baixes, però mai et pots quedar quiet. Era veritat, a la vila els plans els hem hagut de fer. Fins a Montgat tot de baixada. Per plana ja queda la mar!!!
En la meva “poesia” d’ahir, vaig quedar-me just fins al cim del Rocar. Per pujar fins a dalt, des de la Riera d’en Font s’ha de fer un passeig, primer per un camí paral·lel al Torrent en direcció a Can Roca, després es bifurca i puja. S’ha d’anar en compte amb els cans, per que els hi agrada rebolcar-se amb la merda d’un gran femer. Gir a l’esquerra i ens anem enlairant cap una zona degradada, menjada en el seu dia per les excavadores, que van treure la terra per fer els terraplens de l’autopista en temps del Caudillo. Una vegada treta la terra, ningú va restituir, aplanar o xamflanar l’esboranc produït. Ara, el temps, les pluges i algun que altre pi nou nat s’han encarregat de suavitzar el desastre. Al menys jo m'hi he acostumat.
El mig del esvoranc, fa tres ò quatre anys hi van posar una mica de terra. Ara, encara que no lliga, hi creixen tomaqueres d’emparrar, fa bonic.
El cap d’amunt, hi ha el bosquet de la merla cantora i fins i tot, s'hi poden observar alguns esquirols lluents i tudons que t’espanten al capvespre.
Tot és pau. Els hivernacles queden a la dreta. Trobem uns galliners amb gossos cridaners i al fons l’esquena de Tiana.
Travessem el Camí del Mig i prenem una ruta preciosa, quasi bé plana, amb camps de conreu a sota a l’esquerra. Tiana al fons, com una princesa s’ajau desperta, mirant-me com una amant que desitja ser mirada.
A sobre, a la dreta uns jardins de flors conreades amb amor, jo diria que passional... un espectacle amb el fons blaucel. Es poden sentir les campanes de les Monges...
Tot seguit arribem a un bosquet de pins baixos, farcit el terra de farigoles entre antics marges de pedra. El terreny s’enlaira fortament i pugem per una pedrera, fins a dalt del meu tron.
Això són els meus dominis, dominis d’amor i de complicitat. Espígol, pins, farigola, ginesta i romaní. Cal asseure’s, mirar i escoltar els batecs de la terra i fins i tot la remor que puja des de l’autopista. El vent suau, la calma i la suor moderada, fan que el meu passeig embadalit, esdevingui una simfonia de colors, de olors i de melodies.
Maresme estimat, fins i tot Barcelona t’enveja, per ço vol besar-te, no deixis que la seva abraçada t’ofegui.
Ens aixequem, els gossos no estan per lirismes. Ensumen alguna cosa i marxen corrent seguint la carena... unes perdius, uns lladrucs i torna la pau.
Per la carena tot és suau, i es comença a endevinar la dolçor del conviure.
Com si fos un espiadimonis, passa un helicòpter apressat per la seves urgències, nosaltres anem vorejant el límit del Maresme. Una vinya recent, plantada amb molta cura, em diu que ja hem arribat al terme d’Alella.
Comença el capvespre, és qüestió de tornar. Per una carretera de terra, envoltada de pins garsés comencem a baixar. Estem al Coll de Vendrans.
Quan arribo al Torrent Dels Grills, una simfonia de lladrucs ens reben i saluden. Els cans de la casa, sens agressivitat fan la seva feina. Surt una parella, ens veuen suats i un cantir d’aigua fresca ens fa passar la set. Em conviden a seure en una cadira de plàstic. S’agraeix i comencem a baixar cap a casa; llavors hom entén perquè d’aquest torrent en diuen Torrent dels Grills. És una orquestra d'ortòpters sense director!!!
Prefereixo el camí del torrent, baixa suau... ple de sorra i pedres. Els canyars ens donen escorta i el cucut ens mira abans de fugir com un esperitat. S’atura sobre una branca alta i segur de la seva posició em mira desafiant, mentre el torrent baixa i baixa suau, amb algun tap de brossa i canyes. A l’esquerra, un hort blindat contra les torrentades amb bidons de polietilè blau plens de terra. D’això els arquitectes en dirien un pilotatge.
Arribant altre cop al Camí de Can Roca, s’acaba el passeig. Cal lligar els gossos, cap a casa que quasi be és fosc.
Tiana, va dir-me quan jo era nou arribat a la vila, un vell i estimat amic - en Josep Canals - es com una esquena d’ase: o puges o baixes, però mai et pots quedar quiet. Era veritat, a la vila els plans els hem hagut de fer. Fins a Montgat tot de baixada. Per plana ja queda la mar!!!
En la meva “poesia” d’ahir, vaig quedar-me just fins al cim del Rocar. Per pujar fins a dalt, des de la Riera d’en Font s’ha de fer un passeig, primer per un camí paral·lel al Torrent en direcció a Can Roca, després es bifurca i puja. S’ha d’anar en compte amb els cans, per que els hi agrada rebolcar-se amb la merda d’un gran femer. Gir a l’esquerra i ens anem enlairant cap una zona degradada, menjada en el seu dia per les excavadores, que van treure la terra per fer els terraplens de l’autopista en temps del Caudillo. Una vegada treta la terra, ningú va restituir, aplanar o xamflanar l’esboranc produït. Ara, el temps, les pluges i algun que altre pi nou nat s’han encarregat de suavitzar el desastre. Al menys jo m'hi he acostumat.
El mig del esvoranc, fa tres ò quatre anys hi van posar una mica de terra. Ara, encara que no lliga, hi creixen tomaqueres d’emparrar, fa bonic.
El cap d’amunt, hi ha el bosquet de la merla cantora i fins i tot, s'hi poden observar alguns esquirols lluents i tudons que t’espanten al capvespre.
Tot és pau. Els hivernacles queden a la dreta. Trobem uns galliners amb gossos cridaners i al fons l’esquena de Tiana.
Travessem el Camí del Mig i prenem una ruta preciosa, quasi bé plana, amb camps de conreu a sota a l’esquerra. Tiana al fons, com una princesa s’ajau desperta, mirant-me com una amant que desitja ser mirada.
A sobre, a la dreta uns jardins de flors conreades amb amor, jo diria que passional... un espectacle amb el fons blaucel. Es poden sentir les campanes de les Monges...
Tot seguit arribem a un bosquet de pins baixos, farcit el terra de farigoles entre antics marges de pedra. El terreny s’enlaira fortament i pugem per una pedrera, fins a dalt del meu tron.
Això són els meus dominis, dominis d’amor i de complicitat. Espígol, pins, farigola, ginesta i romaní. Cal asseure’s, mirar i escoltar els batecs de la terra i fins i tot la remor que puja des de l’autopista. El vent suau, la calma i la suor moderada, fan que el meu passeig embadalit, esdevingui una simfonia de colors, de olors i de melodies.
Maresme estimat, fins i tot Barcelona t’enveja, per ço vol besar-te, no deixis que la seva abraçada t’ofegui.
Ens aixequem, els gossos no estan per lirismes. Ensumen alguna cosa i marxen corrent seguint la carena... unes perdius, uns lladrucs i torna la pau.
Per la carena tot és suau, i es comença a endevinar la dolçor del conviure.
Com si fos un espiadimonis, passa un helicòpter apressat per la seves urgències, nosaltres anem vorejant el límit del Maresme. Una vinya recent, plantada amb molta cura, em diu que ja hem arribat al terme d’Alella.
Comença el capvespre, és qüestió de tornar. Per una carretera de terra, envoltada de pins garsés comencem a baixar. Estem al Coll de Vendrans.
Quan arribo al Torrent Dels Grills, una simfonia de lladrucs ens reben i saluden. Els cans de la casa, sens agressivitat fan la seva feina. Surt una parella, ens veuen suats i un cantir d’aigua fresca ens fa passar la set. Em conviden a seure en una cadira de plàstic. S’agraeix i comencem a baixar cap a casa; llavors hom entén perquè d’aquest torrent en diuen Torrent dels Grills. És una orquestra d'ortòpters sense director!!!
Prefereixo el camí del torrent, baixa suau... ple de sorra i pedres. Els canyars ens donen escorta i el cucut ens mira abans de fugir com un esperitat. S’atura sobre una branca alta i segur de la seva posició em mira desafiant, mentre el torrent baixa i baixa suau, amb algun tap de brossa i canyes. A l’esquerra, un hort blindat contra les torrentades amb bidons de polietilè blau plens de terra. D’això els arquitectes en dirien un pilotatge.
Arribant altre cop al Camí de Can Roca, s’acaba el passeig. Cal lligar els gossos, cap a casa que quasi be és fosc.
dilluns, 7 de gener del 2008
CAMÍ DEL ROCAR
El Maresme puja suau
des de l’Immens Blau,
giragonsant entre les bardisses de la mar,
jugant pels canyars,
les rieres, entre camins,
relliscant pel mig dels horts
i pujant tímidament cap el cel,
entre les llums enlluernadores
dels déus de Tiana.
Pins garsés, pins rodons
de copes molsudes,
que sobreviuen esporuguides
pels focs estiuencs,
mentre les garses
colguen els pinyons,
per donar el verd
i perpetuïtat a la muntanya.
Verd persistent i tossut,
mentre el garrofer ancià, centenari,
vell i fotut, sense ni un gemec,
es trenca amb el vent de tempesta,
abans que el foc de l’estiu,
li retalli l’esperança.
Branques fràgils i corcades
del meu arbre,
del meu amic traït.
Flors i mongeta tendre,
hivernacles transparents
de dolça calor humida
sobre la Casa Alta, on el poeta
emparra les cançons, i la Pau
sobre canyes amb fulles verdes.
Bosc de repòs,
on descansa la vella merla
i xerric-xerrac canta la cigala
Pujols amb espígols
de flaires olorosos,
i un tron de pedra per reposar
i mirar la mar blava,
envoltat pel groc del ginestar.
Tiana joiosa,
guarda’t bé de Barcelona
i preserva amb altivesa
els teus esguards
i les teves flaires.
Tiana, 8 de Gener 2008.
des de l’Immens Blau,
giragonsant entre les bardisses de la mar,
jugant pels canyars,
les rieres, entre camins,
relliscant pel mig dels horts
i pujant tímidament cap el cel,
entre les llums enlluernadores
dels déus de Tiana.
Pins garsés, pins rodons
de copes molsudes,
que sobreviuen esporuguides
pels focs estiuencs,
mentre les garses
colguen els pinyons,
per donar el verd
i perpetuïtat a la muntanya.
Verd persistent i tossut,
mentre el garrofer ancià, centenari,
vell i fotut, sense ni un gemec,
es trenca amb el vent de tempesta,
abans que el foc de l’estiu,
li retalli l’esperança.
Branques fràgils i corcades
del meu arbre,
del meu amic traït.
Flors i mongeta tendre,
hivernacles transparents
de dolça calor humida
sobre la Casa Alta, on el poeta
emparra les cançons, i la Pau
sobre canyes amb fulles verdes.
Bosc de repòs,
on descansa la vella merla
i xerric-xerrac canta la cigala
Pujols amb espígols
de flaires olorosos,
i un tron de pedra per reposar
i mirar la mar blava,
envoltat pel groc del ginestar.
Tiana joiosa,
guarda’t bé de Barcelona
i preserva amb altivesa
els teus esguards
i les teves flaires.
Tiana, 8 de Gener 2008.
dijous, 3 de gener del 2008
FILLS.
Fills,
no us he escrit
mai res.
Però què voleu
que canti,
Si vosaltres
sou el meu cant.
No pensar
en tu Jordi.
Seny de primogènit,
ànima
i primer fruit
d’estimar.
Roger
els teus ulls...
sempre els teus ulls.
Picardia i saviesa.
Sargantana
i tendresa.
Oriol,
tan rodó
com el teu nom.
Vuitanta tres,
suau, tant dolç
emprenyat, violent,
carnetó.
Idoia,
cul d’olla escaldada.
Patxona de cal Patxó,
Favassa,
fèmina calenta,
enamorada sempre
de son pare.
Tiana, 24 de Febrer 1977.
no us he escrit
mai res.
Però què voleu
que canti,
Si vosaltres
sou el meu cant.
No pensar
en tu Jordi.
Seny de primogènit,
ànima
i primer fruit
d’estimar.
Roger
els teus ulls...
sempre els teus ulls.
Picardia i saviesa.
Sargantana
i tendresa.
Oriol,
tan rodó
com el teu nom.
Vuitanta tres,
suau, tant dolç
emprenyat, violent,
carnetó.
Idoia,
cul d’olla escaldada.
Patxona de cal Patxó,
Favassa,
fèmina calenta,
enamorada sempre
de son pare.
Tiana, 24 de Febrer 1977.
dilluns, 31 de desembre del 2007
ROGER
AVUI ROGER ...
Avui Roger
d’amor t’ompliré,
vull viatjar
fins el fons dels teus ulls,
vull viatjar pels corriols
del teu esguard
fins els camins
dels teus horitzons.
Sóc ton pare
i no puc aguantar
el teu mirar.
Pregon, profund ...
que hi tens Roger
en la teva ànima inquieta ?
No sé que seràs,
ni que faràs,
però si sé
que d’amor n’ets el pou,
del mai n’hi ha prou.
Avui Roger
d’amor t’ompliré.
25 de Maig 1977.
Avui Roger
d’amor t’ompliré,
vull viatjar
fins el fons dels teus ulls,
vull viatjar pels corriols
del teu esguard
fins els camins
dels teus horitzons.
Sóc ton pare
i no puc aguantar
el teu mirar.
Pregon, profund ...
que hi tens Roger
en la teva ànima inquieta ?
No sé que seràs,
ni que faràs,
però si sé
que d’amor n’ets el pou,
del mai n’hi ha prou.
Avui Roger
d’amor t’ompliré.
25 de Maig 1977.
ORIOL
ORIOL, ORIOL.
Oriol,
Oriol,
espera encara ...
i deixa’t estimar
que demà
un home et faràs.
Ets tant desgraciat ...
fill on has deixat la sabata?
Cop de puny
al pubis del pare,
somriure dissimulat,
morros llargs
i cara bruta.
Dutxa de ciment,
despenjat i escabellat.
Però quan rius Oriol,
i caps tot a dintre.
Papa per què ...
Mama, què és...
Dolç, tant dolç,
mirada rodona.
Maig de 1977.
Oriol,
Oriol,
espera encara ...
i deixa’t estimar
que demà
un home et faràs.
Ets tant desgraciat ...
fill on has deixat la sabata?
Cop de puny
al pubis del pare,
somriure dissimulat,
morros llargs
i cara bruta.
Dutxa de ciment,
despenjat i escabellat.
Però quan rius Oriol,
i caps tot a dintre.
Papa per què ...
Mama, què és...
Dolç, tant dolç,
mirada rodona.
Maig de 1977.
diumenge, 30 de desembre del 2007
AVUI M’HAN CAIGUT LES LLÀGRIMES
Avui m’he despertat tard, m’han despertat unes músiques corals que no podia determinar. He pujat fins la sala d’estar, era la retransmissió pel 33 del concert de St. Esteve de l’Orfeó Català des del Palau de la Música. Llàstima, era quasi bé el final. Dormilega, dormilega... sempre, sempre estàs de pega. Qui de jove no treballa...
De sobte arribem al comiat. Massa tard!! El Cant de la Senyera. Tothom dempeus, jo també, tot sol i com un estaquirot, escoltant en el meu parer l’himne més bell i nostrat de casa, la Dolors estava a la terrassa.
M’han adono que tinc un nus a la gola i que hem cauen les llàgrimes. Hem deixo anar i començo a sanglotar... si algú hem veies es pensaria que tinc demència senil. És probable però no me n’avergonyeixo.
Ara, més que mai, com sempre, Visca la Terra i Visca Catalunya !!!
Desperta ferro...
Bon Any 2008!!
De sobte arribem al comiat. Massa tard!! El Cant de la Senyera. Tothom dempeus, jo també, tot sol i com un estaquirot, escoltant en el meu parer l’himne més bell i nostrat de casa, la Dolors estava a la terrassa.
M’han adono que tinc un nus a la gola i que hem cauen les llàgrimes. Hem deixo anar i començo a sanglotar... si algú hem veies es pensaria que tinc demència senil. És probable però no me n’avergonyeixo.
Ara, més que mai, com sempre, Visca la Terra i Visca Catalunya !!!
Desperta ferro...
Bon Any 2008!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)